Consolidat com un dels grans compositors actuals d’Europa, Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) ha mantingut, des de ben petit, estreta relació amb Rupit, on té la segona residència familiar. Un entorn que s’ha convertit en font d’inspiració i un reducte creatiu.
Per què Rupit i des de quan?
Des de ben petit, quan tenia 4 o 5 anys; és a dir, fa més de 40 anys que hi venim. Resulta que els meus pares, de viatge de nuvis, van visitar el poble i van veure que s’estava fent aquesta caseta. Va ser un dit i fet. Van donar tot el que tenien de paga i senyal –una quantitat que avui ens semblaria irrisòria–, la van comprar i de mica en mica la van anar acabant i reformant. Ha estat una mica el seu palauet. Abans érem quatre, ells dos i el meu germà i jo, però ara ja som 12 quan hi som tots.
Vostè hi ha anat venint sempre?
Hi vaig venir molt de petit, els caps de setmana i l’estiu pràcticament sempre, i també com a adolescent vaig passar aquí moltes temporades quan estudiava piano, setmanes senceres. Després, quan m’he dedicat més a la composició, realment per mi ha estat un refugi; de fet, el refugi.
És aquí on compon?
Considero que la composició té dues fases. Una primera que és la gènesi de l’obra, la creació, on t’inspires, on surten les idees, on neix tot; i una altra de més tècnica, més pràctica, que és l’escriptura, amb l’ordinador, ja més maquinal. El realment important és aquesta primera fase de creació, on realment pareixes l’obra. I això ho faig aquí a Rupit.
Què li inspira Rupit?
Mira, per exemple, aquestes campanes que sonen ara [se senten de fons], i evidentment el contacte amb la natura, la tranquil·litat, la pau; sobretot quan vinc sol, entre setmana, que és quan trobo aquesta inspiració.
Existeix la inspiració?
I tant! No deixa de ser una paraula important per a un compositor. Existeix, existeix, per molt que a vegades se l’ha volgut considerar una paraula una mica cursi, passada de moda. No només diria que existeix, sinó que jo l’he experimentat. Aquí a Rupit, però també recordo per exemple quan vaig estar a Oslo, fent un Erasmus. Allà també estava molt sol i, a més, en un país nòrdic, que té aquell punt tan màgic; allà hi estava més inspirat que en d’altres llocs. La inspiració és com un estat d’ànim, és molt difícil de definir.
A què sona Rupit?
Doncs mira, hi ha una paraula que a mi m’agrada molt en música que és rusticitat. Allò rústic, vertader, allò que no és artificial. La pedra, la fusta, la natura, tot això també es pot traspuar en música. Aquest contacte amb allò rústic és també un adjectiu musical que a vegades poso a les meves obres. No seria tant sobrietat, sinó aquesta idea dels orígens de tot plegat, de l’essència, una altra paraula molt interessant.
La natura hi juga aquest paper, en la seva música?
I tant. Natura com a agraïment gairebé diria diví. Jo, com a creient que soc i no me n’amago, sense ser un forofo del tema, veig la natura com un regal diví. I la música no deixa de ser una mica això, un regal, una contemplació.
L’any 2000, mentre estudiava composició i orquestració a París, coneix el compositor Lasse Thoresen i queda impressionat amb la música espectral…
Sí, i precisament la música espectral no deixa de ser una música cent per cent natural.
Com explicaria a un neòfit què és la música espectral?
És una mica complicat d’explicar el que és l’espectre. Cada so, aquesta campana que acabem de sentir per exemple, té unes notes resultants, que entren dins de les lleis físiques del so i que formen una harmonia. Els compositors que treballem amb l’espectre agafem aquestes harmonies espectrals, que no se les ha inventat ningú sinó que obtenim de la natura, i amb això recreem el nostre llenguatge i en fem música.
Algun paral·lelisme?
Doncs amb l’arquitectura. Salvant les distàncies, evidentment, seria el que feia Gaudí. Ell agafava una corda, posava uns ploms i allò li feia una forma, un arc; després ell el capgirava i reproduïa allò, en arquitectura. La forma aquella no se l’havia inventat ell, sortia de la natura, altrament dit, la llei de la gravetat. Això és escoltar la natura i copiar-ho en certa manera, ja sigui en arquitectura o en música. Fins i tot et diria que els compositors espectrals no som ni compositors, glosem la natura en música.
S’acostuma a dir que la música espectral més que una tècnica és una actitud.
És una actitud de respecte a la natura i a les lleis del so. I amb això, creem música. Més que inventar una sèrie, com fa la música dodecafònica, treballes amb harmonies que tu t’inventes; això és escoltar. I encara et posaré un altre exemple. Les cafeteres aquestes que hi ha ara de pressió, de càpsules, si ens hi fixem, quan fem un cafè sentim una nota, però si escoltem més bé, en sentirem dues o potser tres. Són resultants sonors que surten de la naturalesa del so. Passarà amb una cafetera, amb una nevera, amb un helicòpter; aquesta quinta i aquesta sèptima. És això el que nosaltres agafem i en fem una obra. És respecte per la natura. I això és una cosa sincera, com d’agraïment a Déu, també.
Per tant, té molt d’espiritual la seva música?
Totalment. Un acord espectral jo puc estar mitja hora escoltant-lo. És una meravella d’acord. Però és que no l’ha compost ningú, és el so de la natura; i hi ha alguna cosa de sagrat, en això.
Vostè també parla sovint de la providència…
Sí, una altra paraula molt important, que també he experimentat. Una paraula difícil de definir, però que me la crec absolutament. Coses que amb el temps veus que t’han passat a la vida i que tu les has agafat. La providència et va passant per davant teu, una altra cosa és si l’agafes o no.
La seva música encaixa amb l’etiqueta de música contemporània?
M’hi encaixo, perquè soc un compositor actual, del segle XXI, que fa música d’avui. Per tant, sí. El que passa és que el que entenem per música contemporània és avui dia molt complex. No és igual la de fa 50 anys que la d’ara. Música actual, música viva, música creada ara, sí. Crec que l’art, i la música com una forma d’expressió de l’art, ha de ser nou. Hi ha d’haver sempre un llenguatge nou, que costa molt. Hem d’anar molt en compte de repetir coses que ja s’han fet. Primer perquè ja s’han fet molt ben fetes; i després perquè el resultat no és tan sincer, no és tan el teu segell. Per tant, música d’avui, música contemporània, però amb novetat, amb sinceritat.
Una música que a voltes esdevé elitista?
Per això hi afegiria un punt important. És veritat que a vegades s’ha volgut etiquetar la música contemporània com una música allunyada del públic, per això crec que els compositors i les compositores hem de fer un esforç per, malgrat ser música d’avui, malgrat arriscar i intentar fer un llenguatge nou i propi, que la nostra música també pugui arribar a l’oient. Un ha de fer música sincera, fer el que creu i el que sent, que després aquesta música pugui arribar a més o menys gent ja es veurà, però l’objectiu ha de ser que aquesta música s’escolti. Hi ha una frase que m’agrada repetir de Mozart que deia “la meva música us escolta”. Això ho diu tot. No ens hem d’escoltar nosaltres sinó que també hem d’escoltar què necessita la gent.
Porta una llarga trajectòria com a compositor, però quan s’ha parlat més de vostè ha estat arran de l’arranjament de la peça que Rosalía va interpretar als Goya del 2019. És injust?
No, injust no. Però m’atreviria a dir anecdòtic. Dins de la meva producció, no deixa de ser un treball petitó, que vaig poder fer relativament ràpidament, en uns dies, quan potser hi ha obres que hi he esmerçat tres anys i ni se n’ha parlat… però jo no valoraria tant això. El que m’interessa de tot plegat és com una cantant com Rosalía, o posteriorment Jennifer López, arriben a interessar-se per la meva música, que està als antípodes de la seva. Com la Rosalía m’escriu i em diu que s’emociona amb la meva música…
Dos mons musicals que no tenen res a veure…
No. Però també et diria que la meva manera de treballar i la de la Rosalía potser sí que tenen punts en comú. Ella és una noia que arrisca, que busca, que escolta, és culta. És una noia que vol crear alguna cosa nova; potser en aquest aspecte no estem tan lluny.
I al cap d’uns mesos li truca Jennifer López, per un altre arranjament. Crec que vostè era aquí a Rupit, precisament. Com es reacciona davant d’una trucada així?
A veure, jo tinc molt poca cultura d’aquest món [riu]. A mi em truca Jennifer López i no et diré que no sàpiga qui és, però vaja, després m’he de posar al Google… La meva reacció és la mateixa, pensar què està passant aquí? Que em truquin per demanar-me una cosa que jo faig, quan jo no mai no he fet res per apropar-me en aquest món. És una satisfacció traspassar aquestes fronteres estètiques, que la teva música la puguis amotllar a un altre estil radicalment diferent. No diria que són encàrrecs poc importants, perquè com a compositor també és important saber-ho fer, això, allò ha de funcionar, però és més anecdòtic, sí.
El continua marcant haver passat per l’Escolania?
Sí, i em continuarà marcant tota la vida. Són uns anys decisius en la vida d’una persona, dels 10 als 14, que vius apassionadament. I aquest segell montserratí, tots els que hi hem passat una mica hi és. En el meu cas, que a més creo música, és indiscutible. Això es veu en les obres, en el tarannà, en la sonoritat fins i tot. Recordo el meu professor d’orquestració a París que em va dir: “Escoltant les teves orquestracions podem deduir que tu de nen havies cantat en un cor i que has cantat en una sala reverberant, perquè les teves obres tenen una mica aquest halo sonor”. Vaig quedar parat! Són coses que vius i que no te n’adones que fas perquè ho tens interioritzat.
Del 2007 al 2014 també va dirigir el cor de l’Escolania, malgrat que vostè no s’ha sentit mai pròpiament director…
Una etapa important, molt diferent de la de nen. La veritat és que és una feina molt dura, la de director de l’Escolania, si no ets monjo. Si ets monjo també, però si no encara més [riu]. Ho vaig fer bastant com a agraïment a Montserrat, per tot el que havia rebut. Més com a mestre de capella que com a director, perquè pròpiament mai no he estat director.
Que avui peces dels seus discs Blanc o Requiem s’estiguin interpretant arreu del món impressiona?
Jo no he fet massa res perquè em facin encàrrecs i perquè la meva música es publiciti –bé, sí que tinc la meva pàgina web i Spotify…– però no deixa de ser bonic aquest reconeixement que la gent t’escolti sense que sigui forçat. Gent de l’altra punta del món que no sap ni qui ets, però a qui li arriba la teva música i que la gaudeix, i que a més ho saps, perquè rebo correus electrònics, a vegades molt profunds; realment és bonic.
Va ser compositor convidat al Palau la temporada 2014-15. Aquesta que ve ho serà a l’Auditori… Se sent profeta a la seva terra?
Em sento respectat i agraït perquè sí, la meva música s’interpreta. Jo no soc dels compositors que es queixen, ni em puc queixar. I encara que no em programessin molt tampoc no em queixaria perquè no m’agrada la idea del compositor que es queixa. Però sí que n’estic agraït i m’han tingut sempre molt en compte.
Té dos fills, i de ben petits ja els va apuntar al mètode Suzuki per estudiar violí. Què representa la música dins la seva formació?
Crec que tenir una formació musical serà bo pel seu futur, siguin o no músics. I fer-ho de petits és important. El que passa és que els que ens hem dedicat a això de la música –jo tinc el superior de piano, vaig fer també violí, orgue…– sabem que és un món dur. T’ha d’agradar molt o has de ser una mica dotat per tirar endavant. La música és molt dura, i molt competitiva també. No tinc cap interès especial perquè els meus fills es facin músics professionals; de moment, que visquin la música com un complement important a la seva formació.
Els agrada, a ells, venir tot sovint a Rupit?
Sí, molt! També hi han vingut des de sempre. I ja els veus, saltant i jugant…
{{ comment.text }}