Tot esperant Trump

Que les coses sempre poden empitjorar és una evidència empírica. Ja fa una colla d’anys que l’evolució dels corrents polítics dominants indueix més aviat al pessimisme. S’imposa arreu una noció de la política basada en la confrontació agònica, la constitució de grans fronts absolutament polaritzats i la política entesa com a gran camp de batalla entre nocions del món totalment oposades. Tot i que la denominada esquerra populista també hi ha col·laborat una mica, en aquesta dialèctica, és especialment en el terreny de joc de la dreta on s’ha anat imposat una noció de la democràcia política cada vegada més dèbil. Les eleccions enteses com una contesa en la qual només hi ha un guanyador que s’ho emporta tot, tot negant la legitimitat al contrincant mentre es desqualifiquen minories i perdedors. Una visió molt restrictiva de la cultura democràtica on el terreny de joc ha de ser, des del reconeixement i el respecte, un lloc on s’harmonitzen i es pacten les diferències per tal d’assegurar el progrés i una bona convivència. La nova extrema dreta, arreu, ha empès el conservadorisme tradicional cap als marges tot portant a terme una batalla cultural que ens ha dut a una mena de versió soft del totalitarisme. Resulta curiós que afirmen fer-ho en defensa de la llibertat, un concepte aquest que s’ha resignificat per voler dir que no esperem res de l’administració ni de formes solidàries com les que representava l’estat de benestar. Individualisme extrem, aïllament i fragilitat, negació de la noció de societat, augment de la desigualtat i cada vegada més exclosos reclosos als marges o directament a fora. La pobresa com a culpa per no haver-se sabut desenvolupar en una societat contemporània convertida en una selva, un lloc només digne dels forts i dels individus amb esperit de lluita. Captar l’atenció dels humiliats i ofesos s’ha convertit en l’objectiu d’aquells que, justament, han abonat que la distòpia es fes una realitat. Recollir el ressentiment com a gran fita política, que no fer polítiques que aboni la inclusió i el progrés del major nombre de persones possibles. Llenguatge de batalla, discursos de confrontació, demagògia de manual, mentida darrere mentida, generació de por i utilitzar-la adequadament, promeses de redempció, dibuixar l’enemic, recórrer al comunisme com a fantasma quan ja només en queda l’anticomunisme. Les xarxes socials com a instrument per crear ficcions que tenen poc a veure amb la realitat, generar sensació de desgovern i caos, la culpa és sempre de la política, veritats alternatives, ja no compten els fets sinó el relat que se’n faci, la realitat com una ficció merament emocional, nihilisme, discurs amb reminiscències totalitàries, la raó ja no compta i encara menys el que fas o faràs només la capacitat o barra lliure per insultar l’adversari. I la immigració com a gran enemic i culpable de tots els nostres mals. Trump, Bolsonaro, Le Pen, Orbán, Meloni, Milei, Bukele, Díaz Ayuso, Feijoo, Bukele, Alvise Pérez... La dinàmica política resulta infernal. L’extrema dreta en el format 2.0 no és que piqui a les portes, és ja a dins de casa i ha anat aconseguint el control de la situació país a país. L’estratègia de Steve Bannon a Amèrica i David Cummings a Gran Bretanya conformen ja el manual de batalla de tota la dreta mundial; només es diferencien per matisos. Estem en una mena de reedició de la dècada ominosa dels anys trenta. El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat, va afirmar l’escriptor Thomas Mann en una conferència als anys cinquanta. Premonitori. Dos grans conflictes bèl·lics oberts, dinàmiques geopolítiques i comercials confrontades al món, inestabilitat, perills de recessió econòmica, debilitat extrema de la Unió Europea... I enmig de tot això arriba Donald Trump de la mà d’Elon Musk i el monopoli de la desinformació que és X. Les seves propostes, per dir-ho d’alguna manera, més boges que mai. Promet grans deportacions d’emigrants, posar fi a les guerres tot facilitant barra lliure a la violència de Rússia i d’Israel, escalar la guerra comercial amb la Xina, negar el canvi climàtic o desarticular la Unió Europea. La sensació que es posarà al volant un home boig i que el que a partir d’ara passi resulta imprevisible. Tota la carcúndia del món ho celebra i està de festa, com també els grans interessos econòmics. Els nous dirigents extrems veuen reforçar la seva posició i els que encara no són el poder esperen un petit ajut del nou messies per accedir-hi. El món serà, probablement, més insegur, més desigual i més desagradable. Mals temps per al progrés i la cultura democràtica. Què pot sortir malament?

Tot esperant Trump

Set podis del Club Gimnàstic Vic al Campionat de Catalunya

Li cremen el cotxe de matinada al mig del carrer a Aiguafreda

Queixes dels alcaldes per l’excés de burocràcia de l’administració, que frena i encalla les obres

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dilluns, 8 de juny?

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

“En mitja hora em van donar cita. Va ser com un somni”

Els Mossos investiguen la mort d’un excursionista a les Agudes, dins el parc natural del Montseny

Obre la guingueta de la Pista de Vic, deu anys després de quan es va concebre

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Malmeten de nit el camí de vianants de l'entrada de l'Esquirol

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour

“Se’m considera més vell del que jo em sento”

Curós posa en marxa a Vic un magatzem de 4.000 metres quadrats per a la indústria farmacèutica

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

“M’he trobat còmode a l’alcaldia, comptant amb tots els regidors”