“Totes les dones calbes hem pensat en algun moment que érem les úniques del món mundial”

Núria Garriga, de Manlleu, va començar a perdre els cabells quan tenia 19 anys. Eren els inicis d’una alopècia androgenètica per una alteració hormonal. Aquest canvi li va provocar també hirsutisme, és a dir, que li sortís pèl en excés, per exemple, a la cara. “En una edat tan tendra ho vaig viure molt malament”, relata Garriga, mentre recorda que es preguntava què li passava i per què no podia tenir cabellera com les seves amigues. “Em passava una mà pels cabells i pensava ‘si me’n cauen més, em quedaré calba’. I si ho feia 50 vegades seguides, 50 vegades treia cabells. Era una tortura”. Això va condicionar-li “molt” la vida. Amb “una autoestima baixa” i “sense educació emocional”, “sentia que hi havia alguna cosa malament que no funcionava i l’alopècia era una cosa més”. Durant mig any va estar amagada a casa i la seva vida social es va anar reduint. Fins que a 22 anys va arribar la droga a la seva vida. “Va ser una anestèsia per mi perquè tot el dolor que sentia en aquella època era molt fort”, relata. De fet, va enganxar-s’hi “no des d’un moment de passar-m’ho bé, sinó des d’un ‘no vull patir”. Garriga és una de les protagonistes del documental Mujeres calvas (dirigit per Sandra Román), que aquest dijous, 3 d’abril, a 3/4 de 8 del vespre, es projecta als cinemes Sucre de Vic. “És la història de set dones que viuen amb alopècia en diferents etapes”, resumeix la manlleuenca. En el seu cas, explica tota la seva “història amb l’alopècia i les addiccions, i com em recupero. En aquest documental em despullo emocionalment”. En aquest procés de recuperació hi va haver diversos punts d’inflexió, diversos “clics”. Un va ser deixar les substàncies i entrar en un centre de desintoxicació. “Allà vaig netejar el meu cos i vaig començar a emmirallar-me i treballar tot el que veia. No em reconeixia després de deu anys sota els efectes de les drogues”, apunta. Un altre clic va ser el primer cop que va treure’s el mocador. “Des dels 20 anys el portava les 24 hores els set dies de la setmana.” Va ser un dia a la platja i “en un moment de felicitat: vaig sentir el sol i l’aigua, i vaig començar a fer tombarelles a dins el mar”. També de molt contrast: “Al sortir, tot eren mirades de rebuig”. Llavors tenia només cabells a banda i banda del cap, una imatge molt poc interioritzada a la societat “i menys com a dona”. Al cap d’uns quants dies va decidir rapar-se. “Vaig començar el procés de viure sent dona i calba.” I el clic “més potent” va ser conèixer les companyes d’A Pelo, una associació que va néixer per donar suport a dones calbes. “Per primera vegada a la vida vaig veure una dona calba, feliç, treballadora, mare, filla… vaig pensar: ‘si ells poden, jo puc”. Tal com recorda, el seu objectiu era que arribés el dia que estigués “tot un dia calba, sense mocador, tornar a casa i ni recordar-se’n. I aquest dia va arribar fa un any: va ser molt guai”. Garriga va ser una de les quatre impulsores de l’entitat que a dia d’avui agrupa més de 150 dones arreu de Catalunya. “Quedem, ens veiem, ens abracem, plorem, riem, tenim aquella amiga que no tens en un metge o un dermatòleg”, resumeix. De fet, recorda que “si alguna cosa tenim en comú les dones calbes és que en un moment ens hem pensat que érem les úniques del món mundial”. Malgrat tot el procés intern que ha fet Garriga per acceptar i reivindicar la seva condició, massa sovint encara ha de combatre mirades de rebuig com aquell dia en què es va treure el mocador a la platja. “L’altre dia anant al súper una caixera em va dir que ella també estava fent quimioteràpia. Va ser molt agressiu i intrusiu”, relata, mentre remarca que “em recorden més que soc calba les mirades externes que la meva interna”. I el documental que es podrà veure dijous al Sucre tracta precisament d’això, de la lluita per la normalització i la visibilització dels seus cossos a través de les seves històries. Garriga, que és mare, relata la importància d’ensenyar als seus fills “l’autenticitat i la llibertat”. Això va empènyer-la a treure’s el mocador: “No podia fer aquesta ensenyança sota un mocador. Abans el portava des de la por, ara ho faig perquè em ve de gust posar-me’l o perquè fa fred”. A més de tot això, ha intentat transmetre’ls que “tenim una carcassa que hem d’estimar i cuidar, però no en podem dependre”. https://www.youtube.com/watch?v=jkZS19H_psQ

“Totes les dones calbes hem pensat en algun moment que érem les úniques del món mundial”

Una iniciativa sorgida a Tona demana l’eliminació del treball de recerca de Batxillerat a Catalunya

429 alumnes del Ripollès participen al programa Esport Blanc Escolar

Els transportistes es queixen de retards en la tramitació de les autoritzacions per circular

Vic acaba les obres al Portalet gairebé tres anys després de començar-les a la rambla del Bisbat

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Doble accident de camions a la C-17 i la C-25 a Gurb

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Detenen un conductor begut després de fugir d'un control pel Carnaval de Taradell

Condemnen a tres anys i vuit mesos de presó el conductor que va causar la mort d’una jove de la Guixa

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Un detingut per l'atracament amb arma de foc al Dia de Centelles

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Detenen dos treballadors de la Vall de Núria pel robatori de la caixa forta