Vendre 55.000 entrades en 21 minuts és una bestiesa majúscula. I encara més cantant en català

És una bestiesa. Vendre 55.000 entrades en 21 minuts és una bestiesa majúscula. I, encara més, per a un grup de música català que canta en català. Les xifres que explica el promotor del concert confirmen que el fenomen Oques Grasses és estratosfèric i incomparable. Perquè no només es van vendre 55.000 entrades en 21 minuts, sinó que, una hora després d’acabar la forquilla horària de venda d’entrades del primer concert, hi havia més de 100.000 persones fent cua digital esperant que confirmessin un segon concert. I tenint en compte que la mitjana de venda de les entrades per al primer va ser d’unes cinc per persona, doncs feu números. Mig milió d’entrades. Una bogeria. Recordo que Estopa també va vendre totes les entrades per al concert dels 25 anys a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. I ho va fer en dues hores, que també és una bestiesa. Però exposo aquesta dada perquè dimensiona Oques Grasses. Perquè explica com el grup d’Osona ha passat d’èxit descomunal a fenomen col·lectiu. Constato que, a l’entorn, tots tenim gent amb entrada i gent sense. A casa, és el jovent qui va estar pendent de comprar-ne per a tots, pares i fills. Perquè, segurament, això és el que explica el superèxit d’Oques Grasses: que les seves fantàstiques cançons agraden i arriben a pares i fills. I a avis i nets. L’impacte transgeneracional d’una sonoritat única. Però res. No ho van aconseguir. Ens vam quedar sense entrada. A mi no m’agrada aquest sistema de vendre entrades de forma digital i a partir d’una hora concreta. D’entrada, perquè discrimina els qui treballen i no ho fan amb un ordinador a mà, ni tenen connexió a internet o no poden deixar la feina per dedicar-se a comprar entrades. De fet, jo ja fa anys que hi he renunciat després de perdre un matí sencer intentant comprar entrades per a un macroconcert al Camp Nou i no aconseguir-les. I sentir-me un pobre home assegut a la menjadora d’un sistema que privilegia qui és el primer, el més ràpid. I, per tant, qui disposa de temps o d’una millor connexió. No en tenen pas la culpa els Oques Grasses, per descomptat. Però amb aquest esclat, fruit del deliri, ho torna a posar sobre la taula. Sabent que hi haurà un segon concert de comiat, tornaré a delegar la compra d’entrades al jovent de casa. Mentrestant, amb el pitet posat, escolto obsessivament la seva música i gaudeixo del fenomen Oques Grasses, que és, segurament, una de les millors notícies de la història de la música en català. La pitjor: que el grup plega. I és que és tan estrany i tan bonic, que, efectivament, entre el miracle i el desastre és on vivim.