L’odi profund i constant només el senten les persones malèfiques que els posseeix un ressentiment obsessiu

Els monstres neixen monstres. No es fan. Igual que les bones persones. Igual que passa en totes les espècies del món, siguin animals o plantes (mala hierba nunca muere). El mal està en tots els àmbits de la naturalesa i a la naturalesa no li importen les nostres normes morals ni el nostre sentit de merèixer i de justícia. Per això ens fascina, ens captiva i ens inquieta. Més aviat diria que ens provoca molta por. O horror. Sí. D’aquell que en vols fugir però no pots perquè la nostra programació genètica sempre busca entendre el perquè de les coses, del món i de l’existència. Se’n diu curiositat. I quan es tracta d’afrontar situacions tràgiques provocades per un ésser humà, aquesta s’incrementa ja que no hi ha explicacions que calmin el col·lapse que es produeix en les nostres ments. Ens atrau el mal i hi tenim un interès morbós.

Les foscors de l’ànima, les entranyes del mal, la fàbrica del dolor sempre busquen víctimes bondadoses i vulnerables. Persones a qui la paciència sembla infinita per tal d’ajudar l’altre a sortir de la penombra. “Tu, canviaràs, amor meu”. “Jo t’estimo perquè m’atreu la teva fortalesa i la teva seguretat”. És la “qualitat masculina” que busquen moltes dones per la simple atracció biològica amb el fi d’assegurar una bona relació i descendència amb un espècimen com cal. “Els nois dolents”, “els machos ibéricos”, són tipus durs, amb problemes interns i personalitats conflictives a qui algunes dones compassives volen curar.

La tríada fosca és la combinació de tres elements de l’estructura de personalitat d’una persona: el narcisisme, la psicopatia i el maquiavel·lisme. El narcisisme entès com a egocentrisme pur i dur. Sempre jo per mi i prou. Només m’estimo a mi i tota la resta no m’importen però faig veure que m’importen perquè em venerin més i millor. Soc grandiós i em sento molt orgullós d’això. La psicopatia es defineix com la falta d’empatia, de compassió, tenir fredor afectiva i relacional, presentar trets antisocials, crueltat emocional i física i, també, falta de sinceritat. No solen tenir mai por ni ansietat. El maquiavel·lisme és l’absència de moral, la insensibilitat i la brutalitat d’accions, el cinisme més retorçat i la manipulació dels altres per assolir els propis objectius.

Tomás Gimeno, el monstre de Tenerife, el terrorista masclista i vicari, l’energumen repugnant i l’assassí incomprensible, compleix els requisits de la tríada fosca i per tant no està boig ni és un malalt mental. Segur que pateix de trastorns de personalitat des de petit, on en destaca el trastorn narcisista de personalitat. Perquè, d’estar, és també possible que estigui viu i amagat a l’illa o fora d’ella. Aquests tipus de persones no solen suïcidar-se fàcilment perquè ells volen contemplar i viure de l’èxtasi de l’obra perfecta que han consumat. Del pla atroç que gairebé ha sortit a la perfecció i que ha provocat el que volia: un dolor indefinible amb paraules a la mare de les nenes i a les respectives famílies. El vampir emocional sap diferenciar el bé del mal però necessita sang i sofriment per poder viure ja que aquesta és la seva manera de ser i de sobreviure en aquest món. Durant la seva vida, n’ha begut molta a través de les múltiples baralles en discoteques i fora d’elles, els conflictes i agressions verbals i físiques a persones properes i familiars i a tants d’altres delictes que ha comès. Però, sobretot, a la violència que ha exercit de sempre cap a la seva dona. Especialment la violència psicològica-verbal. El monstre no ha admès mai que ell no guanyi sempre en tots i cadascun dels àmbits de la seva vida. Quan ha passat, els altres n’han pagat les conseqüències ja que “no consentiré a ningú que em faci cap tipus de lleig o mal i si és així em venjaré”. V de venjança en majúscules. Venjança que no ens entra al cap a les persones bondadoses i que busquem entendre com un pare pot matar les seves filles. L’odi profund i constant només el senten les persones malèfiques que els posseeix un ressentiment obsessiu incommensurable i els ofusca la ment entrant en un bucle profund de ràbia. I aquest odi sempre té una sortida agressiva i sovint tràgica que dota de sentit l’existència del criminal i així es creix com un huracà que s’alimenta de l’escalfor del mar. Mentre ofegava amb delicadesa i estalviant el màxim de patiment a les seves filles, el seu alliberament emocional era com un orgasme, un nirvana absolut, un estat de tranquil·litat i pau immensa al mig del mar. Els crits de victòria s’expandien com les onades que picaven violentament contra les roques de la costa canària. La plenitud era total, com el silenci de la mort. I potser aquesta era la seva obra final i incontestable. Una firma inimitable només a l’abast de molt pocs.

La síndrome de Medea, ara que a tot li posen noms, s’anomena així per explicar la violència vicària. Aquesta és la que exerceix una mare o un pare contra els seus fills, matant-los, per castigar i torturar l’altre progenitor amb el fi que pagui eternament pel seu error d’haver-lo abandonat. És una manera de dominar i sotmetre l’altre infligint-li una mort en vida. És propi de dones i homes violents, gelosos, exclusius, possessius i insegurs que no poden acceptar que els abandoni la parella ja que no s’imaginen la vida sense l’altre, sense el domini i el control arravatat. I menys accepten que refaci la vida amb una altra persona. Ho viuen com una agressió injusta i cruel perquè els trenca el projecte de vida, el ser una família, el no poder viure a la seva casa i l’allunyament dels fills en els dies que no els toca la custòdia. Les estadístiques són molt clares que el gènere masculí s’endú la palma. Aquests mascles veuen com la llibertat conquistada per la dona atempta contra l’essència de la seva identitat. Els filicidis són un altre tipus de violència de gènere, de terrorisme familiar. És una extensió perversa d’aquesta violència de sempre tan habitual i que per sort de fa uns anys és present als mitjans de comunicació i a la política, que han i estan contribuint que la societat conegui molt millor què és el que hi ha en el món obscur dels humans. Però crec que no s’explica massa qui són i què els passa a les persones que assassinen la seva parella i fills. I especialment el perquè ho fan. Perquè matar no és fàcil. La bona gent potser només mataríem en un suposat cas que ens vulguin matar a nosaltres o a algun ésser estimat dient-se “matar en defensa pròpia” i seria típic d’una situació d’estrès no premeditada, tot i que també podem trobar-nos casos de bones persones que han planificat la mort d’algú que els ha fet molt de mal a la seva vida, com per exemple un violador dins la pròpia família. Però els monstres que actuen amb traïdoria són uns altres, no pas aquests.

Aquests personatges, aquests dimonis, estan, per desgràcia, massa camuflats a la societat. Qui habita pels seus voltants saben que són persones conflictives i agressives. Persones amb qui s’intenta tenir-hi poc contacte i el que hi hagi que sigui per tal que estiguin satisfetes i no s’enfadin amb nosaltres. No es vol denunciar l’agressor per por de la reacció d’aquest i també per la desconfiança en el sistema judicial. Actualment, no es prenen gaires mesures quan tenim algú d’aquestes característiques pels voltants, com quan un voltor que assetja i que saps que tard o d’hora ha de menjar ja que si no es morirà. Poques vegades parlem dels seus trets de personalitat i del que pot fer en situacions de crisis durant la seva vida. Aquí la gent encara falla perquè es té la tendència a pensar que “no n’hi ha per tant” i que “no passarà res greu” o “no passarà d’aquí” i, com el cas del Tomás Gimeno, assistim, perplexos, tots plegats, davant una greu negligència moral i legal per part de moltes persones del seu entorn. Especialment és rellevant el no denunciant al filicida temps enrere en una agressió a l’actual parella de la seva ex o el mateix dia quan li va deixar una carta escrita i diners a la seva parella actual acomiadant-se d’ella i dient que la seva ex no tornaria a veure les nenes. No és més cec que el que no hi vol veure. Hem d’obrir més els ulls i acceptar que la maldat humana pot estar molt a la vora nostra, dins la nostra família, en la nostra parella, els amics, algun veí o els companys de feina. Hem de fer cas a la raó que porta a la lògica i consegüentment al sentit comú i no pas als sentiments. Els psicòpates s’integren i es camuflen com camaleons en moltes esferes i contextos de la nostra societat.

Dins del nostre sector, el sanitari, els metges, psicòlegs, assistents i treballadors socials, però també en d’altres com els educadors, mestres, professors i advocats, per dir els més afectats, ens trobem força vegades desprotegits i indefensos davant dels casos que veiem a la nostra consulta. Les denúncies que podem presentar quan detectem un risc elevat de maltractament, sigui psíquic o físic, o simplement el constatem, solen quedar en paper mullat i només fan que empitjorar la situació aïllant la víctima de l’ajuda que rep i del seu entorn i posant-nos en perill a tots. Encara estem en la situació que si no denuncia la víctima “no s’hi pot fer res” si no és que tinguis proves fefaents que puguin incriminar l’agressor. I si sospites d’un desenllaç tràgic t’ho has de menjar amb patates. I clar, patim. Patim d’impotència i de por. Ens indignem amb el sistema actual legislatiu i jurídic. Cal que lluitem plegades per tal de poder canviar l’actual marc i millorar-lo moltíssim. I per això, el meu deure com a psicòleg és continuar fent pedagogia i denunciar el perill que suposa no entendre, menystenir i no saber actuar davant d’aquest tipus de monstres. Cal valorar el risc de perillositat en cadascun d’ells. I si són condemnats, establir unes mesures més contundents de seguiment i allunyaments així com la presó permanent revisable si ja han comès alguna agressió, ja que aquests éssers no canviaran mai i han d’estar tancats. La violència forma part de la seva genètica.

A la petita Anna i a l’Olívia, que descanseu en pau. I especialment a la Beatriz, que el dolor es vagi atenuant amb el pas del temps i sobretot amb la força de l’estimació de les teves filles. A la família, amics i societat en general. Perquè aquests cops són un torpede enorme a la línia de flotació de l’ànim moral col·lectiu i dels principis més fonamentals dels drets humans. Contra l’atrocitat més salvatge, la unió, la lluita i l’amor més ferotge. Així no ens fareu tremolar. Comprenent qui són els malvats els podrem parar els peus abans que sigui massa tard.