Quaranta anys més tard, Catalunya és l'única comunitat que no té Estatut aprovat per referèndum

Com cada 23 de febrer, aquest any també recordarem aquell intent de cop d’estat d’alguns militars de l’exèrcit i oficials de la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats de l’any 1981. I com més passen els anys més fàcil és adonar-se que aquell cop d’estat no va fracassar del tot... ni de bon tros. Certament, els colpistes van acabar detinguts i la Constitució va prevaldre sobre la pretesa dictadura militar. Però la voluntat explícita de molts militars, de la plana major del PSOE i d’un bon nombre de pesos pesats de la UCD, llavors al govern d’Espanya, era paralitzar el procés de descentralització política i boicotejar l’estat autonòmic. Ho va confessar el llavors ministre de l’Interior i abans ministre franquista Rodolfo Martín Villa al president Jordi Pujol, en presència del governador general de Catalunya, Josep Melià, i el cap de la Minoria Catalana al Congrés, Miquel Roca, el desembre de 1980. “Us vinc a dir que no anirem ni un pas més endavant pel que fa a la política autonòmica. Complirem els compromisos que per llei hem de satisfer, com els traspassos de competències, però amb mentalitat restrictiva i sense cap més concessió. L’únic obstacle per aturar el procés autonòmic és el president Suárez.” Alts càrrecs del PSOE anaven en la mateixa línia. L’estiu d’aquell 1980, Enrique Múgica havia visitat Pujol a Premià per sondejar-lo sobre la possibilitat de forçar la dimissió de Suárez i substituir-lo per un militar de mentalitat democràtica. Sobre la conspiració dels oficials Armada, Milans del Bosch i de la possible implicació del rei en aquells fets han corregut rius de tinta; no cal insistir-hi. Fins i tot el periodista Jordi Évole ens va organitzar, fa uns quants anys, un experiment televisiu que va fer molta forrolla. Però més enllà de les discussions de les casernes, un fet sembla inqüestionable: l’Espanya profunda recelava de l’autonomia de Catalunya i del País Basc, i el PSOE tenia pressa per descavalcar Suárez i fer-se amb el poder. La dimissió de Suárez no va alterar els seus plans. El 24 de febrer de 1981, l’endemà del sainet del Congrés dels Diputats, el rei convocava tots els partits espanyols... excloent els catalans i bascos, i això que tant CDC com PNB havien col·laborat amb els seus vots a l’estabilitat del govern espanyol. No només això, sinó que per explicitar el seu suport a les institucions, Roca i Pujol havien decidit votar a favor de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, candidat a la presidència del govern d’Espanya en el moment del cop. La reunió dels partits espanyols amb el rei no fou endebades: allà es va consensuar la redacció de la LOAPA, Llei Orgànica per a l’harmonització de la política autonòmica, que va aigualir els avenços autonòmics i la possibilitat que la Generalitat assumís més competències. Anava tant en contra del sentit de l’estat autonòmic, la LOAPA, que fins i tot el Tribunal Constitucional va acabar declarant nuls molts dels seus articles. Tot això ara ja queda molt lluny en el temps... però en l’essencial ara estem allà mateix. De fet, pitjor, perquè el Tribunal Constitucional, que llavors estava format per juristes de gran prestigi, ara ha perdut tota credibilitat: els seus vocals són el resultat del pim-pam-pum entre el PP i el PSOE. Els esperits pretesament progressistes del PSOE, que el 1974, a l’oposició, es pronunciaven a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles de la península Ibèrica, aviat van intuir que, si es tractava de governar, millor centralitzar el poder. Quan van ensumar la victòria electoral van descobrir el jacobinisme com si fos la sopa d’all. El cop d’estat va resultar un regal per a ells. Va propiciar la Loapa –amb el suport vergonyós del PSC–, que va ser el tret de sortida de les maquinacions contra l’autogovern de Catalunya. Quaranta anys més tard, Catalunya, que havia liderat el procés autonòmic, és l’única comunitat autònoma que no té Estatut aprovat per referèndum. Per no parlar de les represàlies de tot tipus que han patit els polítics i activistes que han intentat redreçar la situació del país. I per no parlar del tristíssim paper que estan fent avui els partits independentistes, incapaços de posar els interessos del país per damunt de les seves estratègies miops de vol gallinaci. Que penós, descoratjador i avorrit és avui parlar de política a Catalunya.

Quaranta anys més tard, Catalunya és l'única comunitat que no té Estatut aprovat per referèndum

23-F del 81. Catalunya encara en paga els plats trencats