Cal actuar sobre l’oferta, perquè sigui suficient, però també sobre la demanda tot evitant el desequilibri per l’entrada d’usuaris turístics i temporals

Falta habitatge a preus raonables, i molt. Aquest és el principal problema que té el país, encara que no som els únics a tenir-lo. De ser un negoci amb marges més o menys comprensibles, ha evolucionat els darrers anys per convertir-se en un actiu financer amb el qual especular, accelerat tot això per una pressió creixent de la demanda i per una hipermobilitat que ha convertit el que era per viure en espais per al turisme o per al lloguer de temporada. La dinàmica del mercat ha allunyat la majoria de la gent de la possibilitat de disposar, ja sigui en propietat o en lloguer, d’un habitatge digne pel qual no s’hagi d’entregar la major part del salari. No estem parlant d’una necessitat accessòria. Disposar de manera segura i mínimament assequible d’un sostre és un dret i el més important després d’alimentar-nos i vestir-nos. De fet, la mateixa Constitució espanyola ho consagra d’aquesta manera. Per fer-ho possible, perquè tothom hi pugui accedir amb un sistema o un altre, cal la intervenció pública per garantir-ho: facilitar sòl edificable, empenyent promocions d’habitatges de lloguer públic suficients, amb oferta de pisos de propietat protegits, disponibilitat d’habitatges per a col·lectius vulnerables, establint ajuts als joves per a l’emancipació, protegir les famílies contra els desnonaments, posant fi al fenomen de l’ocupació il·legal, evitant les dinàmiques de gentrificació dels centres de les grans ciutats, prohibint els pisos turístics, limitar els lloguers de temporada, limitant els preus del lloguer... També facilitant l’accés al sòl i simplificant els tràmits de la iniciativa privada, que també hi ha de ser i de manera important. Cal actuar sobre l’oferta, perquè sigui suficient, però també sobre la demanda tot evitant el desequilibri que significa l’entrada d’usuaris turístics i temporals. Que hi hagi habitatge suficient, que els joves es puguin emancipar i no hagin de destinar gairebé la totalitat del salari al lloguer; que es pugui viure a les ciutats sense ser desallotjats per la turistificació ha d’estar garantit pels poders públics. Cal equilibrar amb la intervenció un mercat desorbitat. Els preus resulten inassumibles, en compra i en lloguer, no perquè els costos de construcció hagin augmentat tant, sinó per les possibilitats d’especular amb el que hauria de ser un bé públic. Una actitud que no depèn especialment de petits tenidors, sinó de grans inversors, de fons voltors que han trobat en aquesta activitat una opció segura i lucrativa. A Barcelona, per posar l’exemple més cru, s’ha perdut els darrers cinc anys el 75% de l’oferta de lloguer permanent. El 46% dels seus arrendaments són temporals. La capital catalana expulsa població de manera continuada cap als seus marges o cap a ciutats encara més barates. Adquirir un habitatge requereix, com a mínim, la totalitat del salari mitjà d’una persona durant 15 anys. La ciutat només a l’abast de fons especulatius i dels 100.000 nòmades tecnològics amb molts bons salaris que hi habiten durant un temps. Un parc d’atraccions en el qual per accedir a un lloguer convencional has d’estar disposat a ser humiliat i víctima d’una subhasta de preus. El govern de Salvador Illa ha encarat el tema de manera prioritària amb un pla de mesures al respecte i amb el compromís de posar al mercat 50.000 nous habitatges els propers cinc anys. No es pot afirmar que no s’hagués fet res fins ara, donat que és un tema de preocupació dels ajuntaments de fa anys, però no d’una manera global i com a gran objectiu de país. Un tema que, com que hi juguen molts factors i la majoria incontrolables, no sempre les polítiques donen els resultats esperats. Les bones intencions no sempre garanteixen l’èxit. El mètode de la prova i de l’error sol ser el més adequat. L’establiment de zones de controls de preus ja està donant resultats esperançadors. Els objectius són clars. Res dona tanta estabilitat i seguretat a les persones com disposar, en el règim que sigui, d’un habitatge satisfactori. Sense això, resulta difícil desenvolupar un projecte de vida propi i digne. Hi ha qui afirma que Salvador Illa ha canviat l’aixecar banderes tan en boga la darrera dècada per l’aixecament de pisos. No tan èpic, però immensament més útil. Crec que la societat catalana ho espera i ho agrairà.

Cal actuar sobre l’oferta, perquè sigui suficient, però també sobre la demanda tot evitant el desequilibri per l’entrada d’usuaris turístics i temporals

Abordar l’habitatge