El sistema tributari actual resulta del tot insuficient. Les rendes de capital han de pagar més, força més, i s’ha d’evitar el frau fiscal i les plataformes tecnològiques exemptes

La vida està plena d’imponderables. No tot es pot preveure. Existeixen les casualitats, els accidents, els errors… La imperfecció ens defineix com a humans i l’entorn que hem creat té les mateixes característiques. La meteorologia és canviant, es donen fenòmens extrems, alguns materials envelleixen, les coses es fan malbé, som maldestres i poc previsors. Això ha passat sempre i durant temps s’interpretava com a incontrolable. Fins i tot, algunes tragèdies no es poden evitar, ja que l’atzar també juga la partida. El que sí que ha canviat és que no acceptem els cignes negres, allò no controlat o excepcional i, especialment, necessitem culpar-ne algú, tingui o no tingui responsabilitat o hagués pogut evitar un succés o un accident. El risc o l’anòmal és consubstancial a la vida, ens agradi o no. Potser ens caldria ser una mica més pacients i no tenir tantes ganes que algú pagui per uns pecats que, en tot cas, hem comès tots plegats. Ara bé, tampoc hauríem de caure en l’extrem contrari i deixar-nos endur per un relativisme que acabi atribuint a l’atzar o l’accident el que ha estat mala gestió o falta de previsió elemental. Que d’això n’hi ha, i molta.

Fa temps que hi ha serveis públics que no funcionen, altres que col·lapsen, que ens adonem que falten equipaments o bé dotacions econòmiques i de personal en infraestructures i en serveis bàsics. Hi ha la sensació que el país creix de manera adequada, que l’economia general funciona –no tant la familiar–, però que hi ha aspectes estructurals que fallen o bé no s’han posat al dia com caldria. De Rodalies ja se n’ha parlat molt, però és força evident que no s’ha cuidat el tema com caldria des de fa més de quaranta anys. Molt eslògan de “fer país”, però sense materialitzar-ho. Tot el sistema de mobilitat està tensionat o clarament envellit i insuficient.

La població del país augmenta, sortosament, i les dinàmiques econòmiques i socials actuals exigeixen una mobilitat més gran. Hem millorat la xarxa de carreteres? Molt poc. Al país hi ha multitud d’embuts de trànsit que no resolem. Falta de diners? Probablement, però també falta de previsió i ambició política. Un exemple. Aquesta setmana s’ha bloquejat durant dos dies la C-17 a l’altura del Congost. Un accident de trànsit d’un camió ha pràcticament liquidat la mobilitat per carretera. Un fet fortuït sobre el qual no estem preparats per fer-hi front de manera ràpida i eficaç. Resulta inconcebible que a hores d’ara hi hagi una ratera de més de vint quilòmetres entre Vic i Barcelona, sense cap alternativa, carril de servei o bé d’evacuació. Una quarta part de la gent d’Osona treballa a l’àrea metropolitana i els trens no funcionen per obres des de fa temps. Una mica tercermundista sí que és que es paralitzi un eix de comunicació tan important per falta de recursos i per no haver adequat a temps un tram de carretera insostenible.

El sistema sanitari públic està notablement col·lapsat, especialment en l’atenció primària. Els CAP s’han fet petits o en falten. Mantenir el bon estat de benestar i la sanitat pública universal de la qual sortosament ens vam dotar als anys vuitanta requereix inversió, infraestructures i recursos humans adequats. Tot està pensat per a una Catalunya de quan érem 6 milions de persones. Ara, per sort, ja que si no declinaríem, som prop de 8,5. Hem crescut i ja no ens serveixen les sabates i la vestimenta d’antany. Anem els anys vinents, i així s’anuncia, cap a la Catalunya dels 10 milions. Un país més dens, gran i més capaç de generar riquesa. Cal, doncs, dotar el país d’equipaments i infraestructures per a tot això. S’ha d’invertir, es necessiten majors pressupostos, però també la visió i grandesa política per entomar-ho. Probablement, fer grans acords de país per fer-ho possible, tornar a bastir consensos bàsics entre les forces polítiques que es mouen en l’espai de la responsabilitat. Fan falta més recursos públics, a part de voluntat, per fer-ho possible. El sistema tributari actual, on gairebé només cotitzen les rendes del treball i els impostos indirectes, resulta del tot insuficient. Les rendes de capital han de pagar més, força més, i s’ha d’evitar el frau fiscal i les plataformes tecnològiques exemptes. Siguem clars, aquells que afirmen la voluntat d’abaixar impostos, el que en realitat ens diuen és que volen posar fi a l’equitat, la justícia tributària i liquidar l’estat de benestar. Un país i una societat no es poden construir d’aquesta manera.