Quan ens preguntem com estem, la resposta és sempre la mateixa: “Sobrevivint”. És així: l’èxit és arribar al final del dia d’una peça. I en aquesta mena de darwinisme domèstic, sembla que la dualitat no ens deixa gaire alternativa: es tracta d’adaptar-se o morir

La setmana passada, els meus dos fills van començar noves etapes escolars. El nen va començar I3, a l’escola dels grans, i la nena, I1, a l’escola bressol. Noves realitats i noves rutines com a família, per tant. I una paraula, una de sola, que ha planat per sobre els nostres caps com a resum i síntesi d’aquests primers dies: adaptació. Quan els infants comencen l’escolarització en etapes tan primerenques, si més no en l’educació pública, ho fan en període d’adaptació, un procés gradual en què els pares entren a l’aula amb la canalla i, a mesura que van passant els dies, se’n van separant cada vegada una miqueta més, per afavorir la transició i la familiarització de les criatures en el nou entorn que els acollirà. Fins aquí l’explicació teòrica. No puc fer balanç de com ha anat l’adaptació dels meus fills, perquè encara hi estem immersos, i tampoc puc valorar si la nostra presència a l’aula amb ells, en perspectiva, els ha estat beneficiosa (la meva por, ho confesso, és que es pensin que l’escola serà això, anar-hi amb els pares, i que el drama arribi quan no ens hi trobin). A priori vull pensar que sí, i que si es fa així és perquè és la millor manera d’abordar-ho, però la meva nena, que té 10 mesos, ja ha associat el pit amb l’escola, i em plantejo si no hauria estat millor que l’aula hagués estat, tristament, un espai lliure de lactància, bàsicament per evitar que després, per comparació, en pugui notar l’absència. Quin dilema, realment. Ser-hi present per acompanyar, amb el risc que després enyorin i reclamin aquesta presència, o deixar-los el primer dia i marxar sense mirar enrere, exposició abrupta, teràpia de xoc. En tot cas, el dilema s’acaba ràpid, perquè la recomanació dels dos centres, tant de l’escola bressol com de “l’escola dels grans”, ha estat clara i contundent: allargar aquesta adaptació tant com sigui possible; si pot ser dues setmanes, genial, i si en poden ser tres, encara millor. Com deia, doncs, no he tingut temps de formar-me’n una opinió fonamentada, però sí que puc parlar d’una cosa: de la meva adaptació a la seva adaptació. O, en altres paraules, del famós concepte de conciliació. ¿Com uns pares que treballen poden esgarrapar, res, tres setmanetes o un mes, per acompanyar els fills a l’escola, la primera setmana una hora amb ells a classe, la segona dues hores, la tercera ja tres hores i a dinar, i la quarta provar de fer el dia sencer? És impossible, absolutament. I contradictori, socialment. Fins i tot fa riure. Com el fet que l’OMS recomani lactància materna exclusiva els primers sis mesos de vida però tantíssims infants es vegin obligats a començar l’escola bressol als quatre. Les escales de la biblioteca de Can Pedrals, a Granollers Hi ha un xoc evident entre el que hauria de ser i el que és. Entre el que hauríem de procurar com a societat i el que la societat ens procura. Entre la utopia i la realitat. Tenim molt clar com hauria de ser la criança ideal, però no tenim les eines, ni els diners, ni el temps, ni els recursos, en definitiva, per portar-la a terme. I cansa molt rebre constantment el missatge de com haurien de ser les coses i veure com xoca estrepitosament contra la impossibilitat de realitzar-les. És un pou de frustració que només genera la sensació (i l’evidència) que no arribes a tot. Ni tan sols jo, que soc autònoma i tinc tota la flexibilitat horària del món, me’n surto, perquè intento treballar de nit, però a la nit, senyors, passa que m’adormo, i aquella frase que em pensava que havia escrit brillantment a les 23.57h resulta ser, l’endemà, un seguit de “zzz” adormides sobre el teclat. Té un punt sexi ficar-me al llit amb el portàtil i les ulleres, emulant la típica escriptora novaiorquesa de pel·lícula que treballa de nit en el seu manuscrit, però necessito urgentment la meva jornada laboral normal a Can Pedrals, que no és tan sexi, però és més sana i em permet veure la llum del sol. Al final, adaptar-se i conciliar desemboquen en un altre verb, el verb que està en boca de totes les mares amb qui parlo aquests dies: sobreviure. Quan ens preguntem com estem, la resposta és sempre la mateixa: “Sobrevivint”. És així: l’èxit és arribar al final del dia d’una peça. I en aquesta mena de darwinisme domèstic, sembla que la dualitat no ens deixa gaire alternativa: es tracta d’adaptar-se o morir. Jo, de moment, si avui em pogués dutxar ja em donaria per revifada.

Quan ens preguntem com estem, la resposta és sempre la mateixa: “Sobrevivint”. És així: l’èxit és arribar al final del dia d’una peça. I en aquesta mena de darwinisme domèstic, sembla que la dualitat no ens deixa gaire alternativa: es tracta d’adaptar-se o morir

Adaptar-se o morir