Ja no predomina l’actitud de persuasió, ara s’amenaça directament amb l’ús de la força i s’exhibeix el gran garrot. I això, es fa amb Europa i amb tot el món

En la conformació de l’hegemonia internacional compta molt el lideratge econòmic com també la supremacia militar. De fet, sol anar associat. Disposar de l’exèrcit més gran ajuda a poder marcar el pas de l’economia no només amb relació a la producció, sinó també al comerç i, especialment, a les finances internacionals. La força del capital afegida a la disponibilitat d’un gran i greixat exèrcit acostuma a ser fonamental per tenir un paper decisori en la geopolítica mundial. Si el segle XIX va ser el segle de la Gran Bretanya –revolució industrial, colonialisme, control dels mars, les finances de la City de Londres...–, a partir de la Primera Guerra Mundial, la centralitat del món es va desplaçar als Estats Units, que en van ser els autèntics guanyadors –ensorrada britànica, hegemonia industrial, centre financer de Wall Street, Hollywood...–, que encarnaven un nou líder d’Occident. Certament que després de la Segona Guerra Mundial, apareixien nous actors globals com l’URSS o bé la Xina, però malgrat els blocs fèrriament constituïts, el lideratge americà resultava incontrovertible. Malgrat algunes demostracions militars, però també fracassos en aquest camp, han estat fins fa ben poc un seguit d’intangibles de caràcter cultural els que han fet que fos un país, seguit, copiat, admirat, respectat o reconegut. Aquests intangibles són el que conformen el soft power que legitima i reforça relacions de domini i també de dependència. El predomini de la seva cultura cinematogràfica, literària, musical o esportiva ha servit per fixar les pautes culturals, els valors, les modes, els usos i costums de moltes generacions. Europa ha significat un contrapunt complementari a l’American way of life, amb consideracions més socials, integradores i plantejaments culturals un xic més sofisticats. Plegats, els Estats Units i Europa han representat una occidentalitat admirada, copiada o bé per intentar d’emular-la. El poder tou ha estat també el sosteniment d’institucions internacionals, disposar de les millors universitats, liderar el coneixement científic o finançar els grans programes d’ajut a la pobresa i el subdesenvolupament. Les modes, corrents de pensaments i les innovacions s’han fet als Estats Units, ens agradi de manera particular més o menys la cultura americana. Tot allò pop s’ha fixat des del mateix lloc, gran part del que pensem, veiem o consumim ha tingut a veure amb la seva gran capacitat pel màrqueting i en la fixació del que calia fer. Amb Donald Trump i més enllà d’ell, els Estats Units han abandonat aquesta pretensió seductora, de guanyar-nos pel convenciment. El gran canvi és mostrar l’exercici del poder de manera implacable, sense ornaments. Ja no predomina l’actitud de persuasió, ara s’amenaça directament amb l’ús de la força i s’exhibeix el gran garrot. I això, es fa amb Europa i amb tot el món. Les regles, ens diuen, ara són descarnades. La primera potència, per continuar essent-ho, ens mostra les seves cartes, tot acusant-nos falsament d’haver viscut a la seva esquena. Converteix la seva falta de competitivitat productiva, en un greuge provocat per aquells que tenen una major productivitat. El dèficit comercial és un defecte de qui el pateix, no la culpa dels que fan millor la feina als que els vol fer pagar el pecat en forma d’aranzels. Resulta curiós que el país que va fer derivar el món fa cinquanta anys pel perillós pendent del globalisme i el lliurecanvi absolut que va generar una redistribució internacional de la producció, ara es refugiï en mesures proteccionistes que en el seu moment es va obligar a tothom a abandonar. La paradoxa és que, en termes comercials, avui en dia, el gran defensor del lliure mercat i l’economia competitiva és la Xina comunista. Viure per veure! Tot plegat evidencia un real declinació dels Estats Units, que es resisteix a perdre el seu paper hegemònic i continuar essent l’única gran potència. Agradi o no, el món –i l’exemple n’és la Xina, però també Rússia–, camina ràpidament cap a una multilateralitat. El brutalisme en l’exercici del poder pel qual ha apostat Nord-amèrica no és sinó símptoma de la seva debilitat. Aquest ja no és el seu segle. Cap domini ni hegemonia es manté en el temps si no descansa sobre valors culturals i morals. L’ús de la força té els seus límits. La gran incògnita és veure la capacitat d’emancipació que exercirà Europa.

Ja no predomina l’actitud de persuasió, ara s’amenaça directament amb l’ús de la força i s’exhibeix el gran garrot. I això, es fa amb Europa i amb tot el món

Adeu al ‘soft power’