Adeu, preciosa, adeu
Ell la va conèixer un dia feliç de primavera del segle passat. Ella era esvelta, lleugera, de línies fines i elegants. Van congeniar de seguida. Es van aficionar tots dos a la muntanya, i junts van fer meravelloses excursions. Primer es veien algunes tardes, de tant en tant; molt aviat van començar a passar caps de setmana plegats, i a l’estiu ja feien vacances junts. Primer es van enfilar a les muntanyes de les Guilleries, del Montseny, a les Gavarres, al Cabrerès. Gaudien entomant el vent a la cara, torrant-se al sol, contemplant les postes. Després, amb la confiança i la complicitat de qui ha descobert una companyia infal·lible, es van atrevir a fer viatges molt més lluny. Viatges plens d’aventura i exotisme on coneixien altra gent, diferents cultures i en els quals parlaven altres llengües. Van seguir el curs del Roine des d’Occitània fins a Bordeus; en una altra ocasió van conviure amb tirolesos simpatiquíssims que cantaven alegres cançons acompanyant-se d’acordions. Van travessar el Rhin i van visitar els castells de Bohèmia que s’estenen al llarg del Moldava. Per camins perduts van transitar des de Viena fins a Salzburg, on ell va sentir un concert inoblidable d’una simfonia concertant de Mozart. Va ser l’únic cop que ella no el va poder acompanyar, es va quedar descansant de les fatigues de la ruta.
En la intimitat no paraven mai. Ella tenia la virtut d’escalfar-li les cuixes fins a nivells inenarrables. No en tenia mai prou, semblava inesgotable. Fa de mal dir, però al lloc que més li esqueia era entre les cames de l’interfecte. En aquestes ocasions, ell esbufegava fins a perdre l’alè. Estant amb ella no podia pensar en cap altra: tota la resta havien perdut interès.
Després de molts anys d’absoluta fidelitat, aquest hivern ella va començar a donar símptomes d’estar rovellada, i ell un xic atrotinat. Les cuixes flaquejaven abans d’hora, els esbufecs que abans eren plens d’erotisme ara cada cop semblaven més raneres agòniques. L’home es va sentir culpable: havia promès que no l’abandonaria mai, i ara cada dia li feia més mandra passar ni que fos unes quantes hores amb ella. Primer va ser un cap de setmana que va al·legar fatiga, dient que es volia quedar a casa, sol. Després sempre trobava una excusa o una altra: que si feia fred, que si plovia, que si estava estressat per la feina. Al final, tan evident era que ja havia perdut la il·lusió que es va armar de valor per sincerar-se: no treia cap a res seguir aparentant el que ja no donava més de si. A més, cal confessar-ho: en va conèixer una altra que el feia sentir molt més jove, de nou amb les cames fortes, disposat a tornar a fer llargs recorreguts. Ras i curt: amb la vella ja no s’hi veia amb cor, amb la nova li va renéixer la il·lusió.
Finalment, després de vint anys, va fer el cop de cap: va jubilar la bicicleta vella i es va llançar amb desfici, amb la il·lusió del convers, a la bicicleta nova. Una bicicleta elèctrica amb una bateria que li permet tornar a fer les animalades que feia quan era jove, i que dona la il·lusió –falsa, però il·lusió al cap i a la fi– que les seves cames tornen a tenir 20 anys.
Ara ho predica urbi et orbe: deixem-nos de nostàlgies romàntiques i gaudim de la vida amb una bona bicicleta elèctrica.