Al Brasil, treure un element tan nociu i excessiu de la presidència era una qüestió de salut. El gegant llatinoamericà no es podia permetre per més temps estar en mans d’un personatge tan nefast que ha deixat el país aïllat al continent i amb una credibilitat sota mínims

En aquest món caracteritzat per les polaritats extremes, darrerament s’han produït dues valuoses victòries de la sensatesa, el seny i la cohesió, en definitiva dels valors de la convivència democràtica. Tant en les eleccions presidencials del Brasil com en les Midterm dels Estats Units es jugava força més que la continuïtat o l’alternança de plantejaments polítics diversos, s’havia convertit en un dilema entre la societat oberta, tolerant i amant de progrés davant de la regressió, la confrontació i la irracionalitat. Una disjuntiva amb poques matisacions. Davant de plantejaments polítics convencionals, hi havia posicions extremes, el recurs a les postveritats i a les dèries conspiratives. Al Brasil, treure un element tan nociu i excessiu de la presidència era una qüestió de salut. El gegant llatinoamericà no es podia permetre per més temps estar en mans d’un personatge tan nefast que ha deixat el país aïllat al continent i amb una credibilitat sota mínims. Igual de com va arribar al poder el 2018, ha plantejat una batalla agònica no sols contra l’esquerra que havia governat sinó també contra tot indici de decència democràtica. Ha reforçat les minories extractives, ha fomentat la deforestació de l’Amazones, ha impulsat el creixement de la desigualtat i la pobresa anul·lant les lleis socials i integradores dels governants anteriors. En el seu mandat s’ha facilitat el conreu de la violència pública i privada, les expressions masclistes han tornat a ser predominants i s’ha creat una cohort de seguidors cohesionats per mentides evidents i per eixamplar amb una retòrica bèl·lica la fractura social. Qui hagi seguit la llarga campanya, s’haurà fet creus dels missatges d’aquest personatge i el seu entorn i com calaven en una part de la societat brasilera. Des que “venen els comunistes” fins a identificar Lula com la personificació de Satanàs. I sempre posant en dubte el funcionament electoral i identificar una possible derrota amb un frau electoral. Ha guanyat finalment la decència, però el país està absolutament fracturat. Als Estats Units, les eleccions legislatives de mig mandat resulten molt importants per la composició final de les cambres, però també, en un país tan polaritzat des de Donald Trump, per veure les expectatives i possibilitats futures que té aquest de tornar-se a presentar a unes eleccions presidencials. Molts dels candidats eren afamats trumpistes i els demòcrates s’havien de presentar amb la rèmora que suposa fer-ho de la mà d’un Biden que, a hores d’ara, a més de tenir la popularitat molt decaiguda genera molts dubtes sobre si està en condicions físiques i mentals per ocupar el càrrec que ocupa i, encara més, per encarar una renovació de mandat el 2024. Encara que els demòcrates poden perdre la seva majoria al Congrés, els candidats republicans més radicals han estat derrotats, com també en eleccions a governadors on, a més, a Florida, s’ha imposat amb èxit un republicà moderat que es confrontarà amb Trump per encapçalar el cartell electoral a les presidencials. No és menor, tampoc, que en aquells estats que s’ha aprofitat per fer referèndums sobre l’avortament s’ha imposat el sí encara que amb dificultats a tots ells. El que semblava que havia de ser una “onada roja” (pels colors del Partit Republicà) ho ha estat molt menys. Políticament, aquest dimarts l’opinió pública americana veu Trump com a perdedor. Però també aquí, resulta preocupant el calat del debat durant les darreres setmanes. Negacionisme, acusacions de frau electoral, “que venen els comunistes”, falsedats i rumors malintencionats, que a Trump se li va prendre la victòria del 2020, amenaces de cops d’estat... I és que tant al Brasil com als Estats Units, electoralment es poden haver salvat els mobles però el retrat de com estan de confrontades les seves societats resulta esfereïdor. La mostra de com la política actual ha desplaçat el debat democràtic pel lliurament de batalles en les quals es tracta d’acabar amb l’adversari. Els mitjans, el llenguatge i els valors utilitzats resulten deplorables. Es fa terra cremada. Ja no es voten projectes, sinó si s’aposta per la dignitat o per la vergonya, per si es vol viure en una societat cohesionada basada en el respecte a la diversitat, o bé en un món imaginari, violent i sense valors col·lectius. Al Brasil ha guanyat l’honorabilitat davant d’allò miserable i als Estats Units s’ha frenat la tornada de la pulsió autodestructiva. No són victòries dolces. Bolsonaro ha obtingut el suport del 49% dels electors i controla estats importants com Sao Paulo i les cambres legislatives. Als Estats Units, el Partit Republicà controlarà la Cambra de Representants. Trump es tornarà a presentar a les presidencials i eixamplarà, encara més, la fractura i polaritat de la societat americana. No queda gaire marge per a l’optimisme.

Al Brasil, treure un element tan nociu i excessiu de la presidència era una qüestió de salut. El gegant llatinoamericà no es podia permetre per més temps estar en mans d’un personatge tan nefast que ha deixat el país aïllat al continent i amb una credibilitat sota mínims

Amargues victòries