Aranzels
Tothom en parla, ningú sap ben bé com l’afectaran ni a què, però tots hem entès que estem dominats per un home boig que vol establir el seu domini del món creant primer el caos, per després aconseguir el sotmetiment a unes polítiques que no portaran més que empobriment per a tots, també per als Estats Units. L’ús amenaçador que està fent dels aranzels Donald Trump resulta una arma de destrucció massiva en relació no només amb el comerç mundial sinó també amb el predomini de la diplomàcia, l’acord i la col·laboració que havien predominat en les relacions internacionals. Ara s’imposa el llenguatge rude, la desqualificació i trencar les cartes tot destruint no només l’economia-món que s’havia instaurat, amb tots els defectes que es vulgui, per imposar la dinàmica de la confrontació que tard o d’hora fa que es passi de les guerres comercials a les d’altres tipus.
La Primera Guerra Mundial va ser el resultat de les rivalitats econòmiques entre les grans potències. Per definició, en l’activitat comercial no hi pot guanyar només un dels protagonismes, requereix un quid pro quo, regla que ara els Estats Units es volen estalviar de manera una mica massa alegre. De moment, les declaracions de guerra comercial han posat les borses de cap per avall, però els efectes sobre la resta de l’economia seran immediates. El desenvolupament econòmic, el consum i la inversió requereixen confiança i, sembla força evident, és ara un estat d’ànim difícil de mantenir.
Posar aranzels de manera selectiva, prudent i temporal resulta un instrument de política econòmica que els estats han fet i poden fer servir, ja sigui per incubar un nou sector d’activitat poc competitiu, per frenar el dèficit comercial o bé amb relació a produccions estratègiques que convé assegurar dins les mateixes fronteres. Justament, la pandèmia del 2020 va posar en evidència l’extrema fragilitat de dependre de llunyanes cadenes de subministrament i el risc de no tenir capacitat productiva per productes elementals. De fet, ja des de la crisi del 2008, els que cantaven les virtuts de la globalització ja parlen més baix una vegada demostrat que no va portar més riquesa per a tothom, com se’ns havia promès, i s’havia produït una nefasta desindustrialització d’Occident mentre es produïa a Orient en condicions no acceptables. Un món de circulació frenètica de tota mena de mercaderies i de components que ens feia més fràgils i mediambientalment insostenibles.
Aquesta tendència dels darrers quinze anys cap a una globalització més moderada tot recuperant, com en el nostre cas i encara que de manera modesta, activitat industrial estava creant una nova dinàmica econòmica. Trump no accepta cap transició lenta i ordenada, tot volent destruir en pocs dies una realitat que és impossible de mudar a cop de decrets aranzelaris. Els efectes ja resulten evidents, la Xina o bé la Unió Europea protegint-se amb les mateixes armes. Els resultats es veuran aviat: inflació, falta de components industrials, desinversió…, i finalment, recessió econòmica. Un crac econòmic provocat per un il·luminat. Aquesta és la gran feblesa del nostre món.
Hi ha qui vol veure darrere aquesta actuació estrafolària de Trump i els seus una gran intel·ligència on les seves mesures respondrien a una sofisticada estratègia per redefinir les regles econòmiques i comercials al llarg del món, així com la recuperació d’una inqüestionable política i militar al món. No sembla que sigui ben bé això. Si s’analitzen els arguments econòmics que sostindrien els nous aranzels es veu ràpidament que els Estats Units confonen el dèficit en la balança comercial que té amb la majoria dels països amb uns suposats aranzels que, de fet, no existien. La falta de competitivitat de les mercaderies nord-americanes no és un problema dels països tercers, sinó de la seva pròpia economia i, diguem-ho tot, de la seva declinació en tots els sentits.
Si la història de l’economia demostra alguna cosa, és que no es modernitza la capacitat productiva a base de proteccionisme i, encara menys, amb receptes que porten a l’autarquia. El comerç teixeix xarxes de relacions de confiança que són incompatibles amb les guerres. Ara es trenca una interrelació global que va costar molt de construir. Tot el que passa els darrers temps als Estats Units no deixa de ser el signe de la seva debilitat.