No s'entén el caos bèl·lic dels darrers dies sense la necessitat de tapar els escàndols polítics i morals generats dins dels EUA

La pujada al poder de Donald Trump ha resultat molt més disruptiva del que podíem esperar per les ja molt singulars manifestacions prèvies. Ha destruït qualsevol noció de multilateralitat en les relacions internacionals tot instaurant una inaudita preeminència de la força bruta. La diplomàcia com a mitjà de relació entre països i com a intent dialogat d’evitar conflictes ha estat enviada als llimbs. Qualsevol situació d’equilibri entre interessos globals de les potències s’ha dinamitat en nom de construir un nou món que com a súmmum del cinisme s’ha presentat sota el relat de posar fi a guerres preexistents. Ha calat foc al comerç internacional com a base del progrés compartit, tot considerant que la seva balança comercial negativa era un robatori i no, que és el que és, una manca brutal de productivitat en el seu propi territori. Ha instaurat aranzels comercials desaforats de la manera més arbitrària possible i com a manera de castigar els països dels quals no li agrada el sistema socioeconòmic i democràtic. Mai la metàfora de l’elefant que entra en una botiga de plats-i-olles resultaria més adequat que ara. Ha ocupat l’agenda mediàtica fent cada dia compareixences explosives, practicant la fatxenderia, tot humiliant a aquells que hi eren presents. Ha afirmat desfer les guerres, i l’única cosa que ha fet és fomentar el genocidi d’Israel a Gaza i Cisjordània o empènyer a Ucraïna a entregar-se de manera mansívola a les mans de l’imperialisme rus. Ha intervingut a Veneçuela, no en nom de la llibertat sinó del petroli, per facilitar per mitjà d’una presidenta titella el saqueig dels recursos naturals per part de les multinacionals nord-americanes i, per cert, també de l’espanyola Repsol. Però el desgavell econòmic global, la desconfiança, la incertesa i l’amenaça militar a tots els països llatinoamericans no ha estat suficient per a un autèntic malalt d’egocentrisme que actua amb la lògica del boig i del que resulta imprevisible. L’atac a l’Iran, conjuntament amb un Israel trastornat en mans del genocida Netanyahu, ha trencat ja totes les regles. Ha destruït la part racional d’un món que ha lluitat durant dècades buscant la prioritat, mantenint equilibris i evitant guerres, especialment aquelles que no es poden guanyar. No s’entén haver desencadenat el caos bèl·lic dels darrers dies sense la necessitat de tapar els escàndols polítics i morals generats dins els Estats Units, entre la persecució amb efectes tràgics dels immigrants o bé uns anomenats papers d’Epstein que l’emmerden de manera brutal en qüestions d’abusos sexuals, prostitució i tota mena de violència contra menors. El tema, malgrat els seus esforços tot limitant la desclassificació de documents, resulta de tal evidència que, més aviat que tard si la justícia nord-americana no ha embogit del tot, haurà de posar fi a la seva carrera política demencial i el seu judici i empresonament. A l’Iran, Trump i Netanyahu han fet una fugida endavant a costa de l’estabilitat i progrés de tot el planeta. El sionisme, que sí que té una estratègia, aprofita la situació per fer una aposta de màxims, eliminar Gaza i Cisjordània, ocupar una part del Líban i la terra de disputa amb Síria, però sobretot atemorir i subjugar el món àrab tot convertint-se en l’única potència de la zona, esmicolant les unitats polítiques existents. L’obsessió contra l’Iran ha estat recurrent i ara ha trobat el moment i l’aliat ideal en aquesta bogeria genocida. El problema, tant per a Israel com per als Estats Units, és que l’antiga Pèrsia és un estat molt gran, molt poblat, amb un molt bon nivell de desenvolupament i, malgrat les darreres debilitats exhibides, fortament armat. Certament, hi governa un partit teocràtic, cosa poc desitjable, exactament el que passa a l’Iraq, Kuwait, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, el Marroc, Síria o el mateix Israel. El relat sobre l’alliberament dels iranians no s’aguanta per enlloc. Altra vegada el petroli com a motiu per part dels americans. Poc importa la generació de caos en l’economia mundial, l’encariment sobtat dels carburants, el problema de subministraments cap a Occident, la pujada de preus, la inflació, la contracció d’inversions, la pèrdua de confiança dels mercats, la paràlisi de la mobilitat internacional, la inseguretat... L’Iran resulta inevitable que contesti i ho faci atacant els països àrabs col·laboradors d’Israel i els Estats Units. Difícilment la guerra durarà només unes poques setmanes. L’escapçament de la cúpula de govern a l’Iran facilita l’enduriment del règim tenint en compte que, més que un líder polític, han liquidat el líder religiós del xiisme. L’Orient Mitjà tornarà a ser durant anys un vesper incontrolable. Europa, com ha fet Espanya, s’ha de desmarcar i distanciar-se d’algú que ha deixat de ser un aliat i s’ha convertit en un gran problema. Temps al temps.

No s'entén el caos bèl·lic dels darrers dies sense la necessitat de tapar els escàndols polítics i morals generats dins dels EUA

Benvinguts al caos