A mesura que ens fem grans, els records es transformen i més se separen els fets

Hi ha una cosa preciosa que passa als funerals. És quan, conversant amb persones poc properes a tu però molt vinculades al difunt en comú, t’expliquen facetes i records que desconeixies de qui estimaves. De cop, aquella persona guanya noves dimensions, com si es desplegués una pel·lícula de Christopher Nolan. Quan es va morir el meu avi, que havia competit en ciclisme quan aquest esport estava tan poc professionalitzat que es posaven un bistec al cul per fer de coixinet, va aparèixer un senyor gran al tanatori vestit amb un mallot. No va dir pràcticament res a ningú. Va entrar, va saludar l’avi i va marxar. Que emocionant va ser que aquell desconegut homenatgés el nostre campió amb un gest que el definia tant i tan bé però que, en aquells moments, als de casa ni ens havia passat pel cap. Els records mai no són iguals per a tothom. Una parella, uns germans o uns amics íntims poden haver compartit dècades i dècades de vida plegats i hauran imprès al seu cervell moments que l’altre ni tan sols recorda haver viscut. Quan passa això tens la sospita que el teu alter ego fabula o, com a mínim, hi posa més pa que formatge. Mentre que quan expliques tu els teus records, els revius tan vívidament com si te’ls projectessin en directe. En el fons, si no és per a un judici o un llibre d’història, a ningú no li importa el que va passar exactament –i en aquests casos només cal tenir una bona memòria o una bona coartada–. El que sí que ens interessa a tots, i ens pot arribar a condicionar tota la vida, són els records. I aquests no tenen per què acostar-se gaire a la realitat, ni molt menys a la veritat. Són la nostra ficció particular, el nostre relat vital. Com més anys passen, més se separen els records dels fets. Mentida: n’hi ha que es claven com punyalades i sempre fan mal, és cert. Però passa sovint que els records es transformen a mesura que ens fem grans, que canvia el context i qui sap què els ha passat als protagonistes; les memòries guanyen o perden importància, de cop les comprens o tot el contrari, en perceps la gravetat. Ara bé, quan s’hi infiltra la nostàlgia, que bé que s’hi està en el passat. Per això són tan confortables els records d’infantesa i joventut. N’has fet una versió millorada i retallada per quedar-t’hi a viure. Encara no t’havies entrebancat mai i només hi notes flotant aquella sensació familiar d’alegria. El més curiós és que els bons records sí que són compartits entre els que hi éreu: tots sabeu que aquelles esquiades familiars o els estius a cals tiets seran sempre més un refugi per a temps hostils.

A mesura que ens fem grans, els records es transformen i més se separen els fets

Benvolguda nostàlgia