La pel·lícula ‘The Post’ ens reconcilia amb el periodisme però també destapa la nostra hipocresia

Doncs això, que torno a casa. Una estoneta cada 15 dies, però torno a casa. Al lloc on vaig néixer. On vaig aprendre mil coses d’aquesta feina meravellosa que és el periodisme. On vaig fer els primers amics d’aquest ofici. I on vaig escriure la primera lletra del meu primer article. Tenia 18 anys. Corresponsal del Baix Montseny. Un ple ordinari de l’Ajuntament de Sant Celoni. No recordo què s’hi aprovava. Però, de ben segur, molt poca cosa. Fes un breu, em van dir. Sí, sí, un breu: 300 pessetes. El cas és que a partir d’avui, compartiré aquesta última pàgina amb una altra periodista, la Laura Serra. I tots dos tindrem el mateix repte: seduir-vos. Convèncer-vos a vosaltres, lectors i lectores, que val la pena que us hi atureu, com ho heu fet els dos últims anys amb l’Antoni Pladevall. Jo reflexionaré sobre el que em passa per dins. Del que m’emprenya, del que m’emociona, del que em remou l’estómac, del que m’arriba a l’ànima, del que em fa riure i del que em fa plorar. Perquè soc de plorar, jo. I de riure. També. Parlaré de les nostres vides. De fer-nos grans, de passar els 40 i encarar els 50, de perdre el cabell –que a mi em passa i em preocupa–, del fet de ser pare, de la pèrdua d’algú proper i estimat, dels fills, dels amics, dels fills dels amics, de les cançons d’adolescent i de les que sempre sonaven a l’hora de tancar la nostra discoteca predilecta. Parlaré de l’amor i el desamor, dels finals de curs de l’escola, de les reunions de pares, d’un gol de Messi, dels cotxes elèctrics, dels grups de guatsap –ja sé que s’escriu diferent però reivindico catalanitzar-ho així–, d’un llibre meravellós, d’una pel·lícula extraordinària com The Post, que ens reconcilia amb el periodisme però que destapa també la nostra hipocresia: com deia el Sergi Pàmies aquesta setmana a RAC1, aquest és el periodisme que tothom voldria però alhora ningú es gasta “un putu duro” per comprar un diari tenint-los gratis a la xarxa. I així sobreviu la premsa, agonitzant. Parlaré dels nostres avis, que quasi no vaig poder viure perquè van morir quan jo era molt petit. Parlaré de la vergonya d’un Estat que s’abandera democràtic i ofereix presó i hòsties a qui vol ser lliure. De la benzina low cost. De les vacances. Del sol i la neu. Dels calçotets, de si van millor els bòxers o els eslips. Parlaré de qui ens deixa quan no toca. De la mort. Sí, de la mort. Parlaré del tabac, del colesterol, de l’obsessió per córrer, de les trails i les ultratrails, dels outlets. De l’adeu, per fi, de la Fórmula 1 de les hostesses, també anomenades dones del paraigua. I parlaré del preu de la llum i de la lluna plena. Deu fer uns vuit anys, l’APM? de TV3 va convertir l’aparició estel·lar d’un soci de l’Espanyol en una assemblea del club –els qui no estigueu al cas us recomano que feu una cerca a la xarxa i riureu una estona–, en un fenomen mediàtic. Quimet Cañellas es va plantar al faristol i va deixar anar: “Bones tardes, amics meus tots.” Aquesta frase se m’ha enganxat. I així em presento. També a vosaltres.

La pel·lícula ‘The Post’ ens reconcilia amb el periodisme però també destapa la nostra hipocresia

“Bones tardes, amics meus tots”