Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Brexit. Any 1

Parlar de demagògia, abús de la mentida o desinformació amb relació al referèndum del Brexit és quedar-se curt

Encara que a dia d’avui s’estan negociant les condicions finals i els serrells de tota mena pel divorci entre la Gran Bretanya i la Unió Europea, el temps del desacoblament i el desacord ja corre i ho farà de manera ràpida. Els efectes encara no es veuen, però s’intueixen i ho seran tot menys agradables. Tant per als que se’n van, com per als que es queden. Els britànics han decidit ser una illa en tots els sentits i desincorporar-se d’un continent del qual, de fet, bona part de la seva gent mai s’ha sentit formant part del tot. Haver estat la primera potència mundial durant segles i haver disposat del major imperi colonial mai constituït imprimeix caràcter.

Malgrat l’accentuada decadència de la Gran Bretanya des de fa ja un segle, ha quedat fixat un complex de superioritat que fa creure a molts d’ells que són els pares de la civilització occidental, de la democràcia i de la industrialització. A la seva actitud supremacista, caldria contraposar-los el fet que també han estat portadors d’explotació i barbàrie a tots aquells pobles que han ocupat, esclavisme inclòs. La decadència llargament incubada els ha induït a mantenir un posat aristocràtic, distant, com si estiguessin per sobre del comú dels mortals. Els efectes de la darrera crisi econòmica i el reflux de la seva profunda desindustrialització han portat la majoria de l’electorat a tancar-se en la tribu, defugir d’Europa i donar per bones les fal·làcies que eren ells els que finançaven la Unió Europea, o bé que els moviments migratoris que els canalitzàvem no feien sinó diluir la seva cultura i la identitat pròpia. Lògicament, Anglaterra i els britànics no són només això, però aquesta pulsió, degudament promoguda i activada, ha esdevingut dominant. Com sempre, el populisme simplificador s’imposa entre classes mitjanes en decadència i classes populars maltractades per l’economia, amb el tret comú de poca formació, una certa edat i molta ignorància acumulada. La ràbia i la sensació que no se’ls ha tingut en consideració ha fet la resta. Així creuen obtenir respecte.

Boris Johnson, Dominic Cummings o Nick Farage coneixen bé i han explotat de manera exitosa l’Anglaterra de les pors i de l’orgull ferit. Se’ls va dir que podien “decidir el seu destí” i encara que desconeixen les conseqüències profundes, entenen que així ho han fet. Parlar de demagògia, abús de la mentida o desinformació amb relació al referèndum del Brexit de 2016 és quedar-se curt. Es podria dir que els referèndums els carrega el diable i que reduir temes complexos a una pregunta binària pot tenir aquests efectes, ja que l’elector vota segons els malestars del moment. Però hi ha hagut una segona volta en forma d’eleccions, i el suport a un personatge tan detestable com Boris Johnson ha estat clarament dominant, mentre el Partit Laborista feia, una vegada més el paper de la trista figura, sense cap relat alternatiu, perdut entre el sí i el no o bé tot el contrari. Johnson, doncs, cavalcarà de manera desbocada una sortida en la qual no farà sinó doblar l’aposta del seu llenguatge groller i la presa de decisions poc assenyades.

De moment es focalitza en el tema de la immigració, que és el que li dona popularitat i el va fer guanyar. S’endureix –i molt– la possibilitat per als estrangers de radicar-se a Gran Bretanya, pretenent que ho faci només gent molt qualificada i socialment ben assentada, com si aquell país fos una economia puntera. No ho és. Probablement la seva bifurcació amb Europa portarà a accentuar la relació comercial, econòmica i política amb els Estats Units, especialment interessats en l’època Trump a afeblir i, si pot ser, dinamitar la competència de la Unió Europea. Possiblement, l’economia britànica descansarà, encara més, en la capitalitat financera de la City de Londres i la seva funció orquestradora de l’entramat de paradisos fiscals que hi ha repartits pel món. Avui ja representa un il·lògic i desmesurat 20% del seu PIB. En aquest context i durant els propers anys, Europa faria bé d’oblidar-se de la Gran Bretanya i, si pot ser, no caure en la temptació de furgar en les seves contradiccions polítiques, econòmiques i territorials, que en són moltes. Malgrat els seus dirigents, la seva ciutadania no s’ho mereix.

LA PREGUNTA

Creus que si es pot al juny s’hauria de reiniciar el curs escolar?

En aquesta enquesta han votat 1733 persones.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.