Que ningú es pensi que l'acord de Junts amb el PSOE en immigració donarà estabilitat. La seva lleialtat dura com a molt unes setmanes

Acabem d’assistir, una vegada més, a una pretesa consecució política per part de Junts amb relació al govern de l’Estat d’aquelles que hi ha més pa que formatge, de fet, només hi ha pa. En roda de premsa es parla d’haver assolit el traspàs de competències en immigració de l’Estat a Catalunya. Quan s’entra en la lletra petita es veu que no és ben bé així. Estem davant d’un acord que s’ha de convertir en una proposició de llei a aprovar per les Corts Generals, on tindrà un recorregut complex i una difícil majoria per poder-lo tirar endavant, ja que no hi ha consens i alguns aspectes freguen la il·legalitat pel cantó de fora. L’única cosa segura de l’acord és que els Mossos tindran una major presència en les actuacions sobre les migracions il·legals, així com en el control de fronteres. La clau per entendre el que s’ha pactat i el que no és que la titularitat de les competències continuen essent de l’Estat i que aquest, en fa delegació de funcions administratives, però no fa cessió d’aquestes competències. Una delegació que, quan cregui convenient, l’Estat pot recuperar de manera immediata. Dit d’altra manera, no es trenca la unitat de tractament del tema migratori en el conjunt, cosa ben lògica, només s’estableix que l’administració i les forces de seguretat autonòmiques fan la funció de suport. Per què doncs si els canvis són tan petits i aixecaran una gran polseguera política, Junts es deixa entabanar i ven el que no és? Doncs perquè d’això es tracta i d’això malviu i subsisteix políticament. Una estratègia basada en les aparences. Ara necessitava dues coses: demostrar que aconsegueix del PSOE més coses que Esquerra i, especialment, que focalitza una preocupació i un discurs dur amb relació a la immigració, ja que aquest és un tema molt sensible entre el seu electorat. Vol evitar que li mengi la torrada l’extrema dreta situant-se en el marc teòric i polític de, justament, l’extrema dreta. L’aposta, i ja fa dies, no sembla ni gaire responsable en termes democràtics ni gaire intel·ligent en termes electorals. Adoptar la “mà dura” com a discurs en la immigració no resoldrà res i agreujarà els problemes d’exclusió, a més de fomentar una perillosa xenofòbia. I els ciutadans que vegin reforçada aquesta pulsió pels discursos polítics, acabaran per votar la versió original i no pas la còpia. La seva pretesa conquesta, en realitat, serveix de poc més que perquè la seva afirmació enrareixi més l’ambient. El redactat és prou imprecís perquè no comprometi a res, el recurs al tema de la llengua és purament retòric, només els dona la possibilitat de parlar-ne. Per què, doncs, ho ha pactat el PSOE? Pel mateix, perquè és en bona part paper mullat i arrenca una imatge d’estabilitat en aquesta sempre primparada majoria política governamental, es guanya temps, tot i que dota de més arguments la dreta espanyola. Que ningú es pensi que aquest acord ara signat donarà major estabilitat a la legislatura o bé possibilitarà l’aprovació d’uns pressupostos generals per aquest exercici. La lleialtat de Junts, en el millor dels casos, dura unes setmanes i encara no sempre. La seva estratègia depèn de recordar constantment que és imprescindible i s’instal·la en el conflicte i a forçar la imatge de precarietat del govern espanyol. Curiosament, només fa política a Madrid i no a Catalunya, on té un paper d’oposició poc més que residual al Parlament. Resulta com a mínim curiós que reivindica unes hipotètiques noves atribucions per al poder català que, en cas de ser certes, no serien ells qui les exercirien. Tant el PSOE com el PSC saben que tot plegat resulta un acte propagandístic perquè volen quedar identificats a una posició del tauler en el tema de la immigració, sense gens d’interès que hi hagi la possibilitat real d’aplicar-ho, és un preu a pagar per alguna cosa que no té cap valor, només la possibilitat d’intoxicar sobre una qüestió complexa i socialment sensible, perquè reforci un relat que, ben mirat, no porta enlloc. La política com a mer teatre i representació on els temes que es tracten són només d’ús icònic i sense cap pretensió d’afrontar res, només sobreviure surfejant sobre preocupacions de manera maldestra. La dreta catalanista que fa molts anys tenia la virtut de la responsabilitat sembla que amb el procés ha perdut cap mena de prudència i no li fa res d’interpretar el paper del trumpisme a Catalunya. Déu-n’hi-do.

Que ningú es pensi que l'acord de Junts amb el PSOE en immigració donarà estabilitat. La seva lleialtat dura com a molt unes setmanes

Brindis al sol