No és un problema de por física ni de consentiment, és una autoanul·lació

L’allau de violacions en grup i depravacions contra menors que apareixen a diari entre les notícies més llegides dels mitjans em té saturada, superada i preocupada. N’espero com a mínim tants articles d’experts com mestretites han parlat de la cançó de Rosalía, però no arriben. Segur que, si ens atenem a les xifres, no deu ser tan habitual com sembla els darrers dies –si bé qualsevol nombre superior a zero ja és massa– ni tampoc deu ser un fenomen nou. La novetat aquí és que ara es comencen a denunciar, i ja era hora. Quantes nenes abans deuen haver patit situacions semblants i han callat, per por, per desconeixement, per vergonya, per autoinculpar-se, pel què diran. D’on surt tanta violència? Per què el cos de la dona és un camp de batalla? Com ens en podem protegir? Com els podem aturar? Em sembla que allò d’esperar el consentiment explícit queda una mica curt i naïf, veient el panorama. L’últim debat obert pel feminisme és el del dret a exercir la violència en legítima autodefensa: si ells ens maten i ens violen, hem de tenir les armes per respondre-hi, opinen algunes. Odio la violència, però la realitat és prou greu com per donar-hi voltes. Els que apareixen als mitjans són casos extrems que mereixen reaccions taxatives, des de les escoles fins als tribunals. Però ara perdoneu que barregi els blancs i els negres en un gris plom perquè, molt abans d’arribar a les agressions, hi ha milers de situacions en les relacions íntimes entre homes i dones que, sense ser il·legals, són incòmodes, dubtoses, angoixants, de les quals fins ara no es parlava i també comencen a emergir. Un conte de Kristen Roupenian publicat al New Yorker i convertit en viral fa un parell d’anys en ple boom del #metoo va exposar-ho a la perfecció i a la vegada amb tots els matisos (ara es publica en català al recull de relats Saps que ho vols de L’Altra Editorial). Gat amagat explica una cita del tot convencional entre una noia i un noi força més que gran ella. Retallo els elogis a la capacitat literària de l’autora per resumir els fets: el que passa és que la noia està més pendent de complaure’l a ell que no pas del que realment sent i desitja ella. Tota l’estona. També quan passen al llit i es descobreix pensant “buf” però en canvi no atura la inèrcia perquè se sentiria “capritxosa i consentida”, i tampoc es veu amb cor de reunir prou delicadesa per no ofendre’l ni prou valor per deixar-lo frustrat. No és un problema de por física ni de consentiment, és una autoanul·lació que ve de més enrere i més avall. Quantes capes de patriarcat hem de retirar encara perquè els debats públics sobre igualtat, amor i desig arribin fins als grisos més trivials, tan confusos i complexos com reals.

No és un problema de por física ni de consentiment, és una autoanul·lació

Buf, va dir ella