Més aïllament i soledat per a les persones i més depressió per a una economia que, a banda dels comptats sectors que ho viuen com una oportunitat, està immersa en un sot profund de difícil i llarga sortida

Les perspectives de la Covid no són, a dia d’avui, gens optimistes. El que havia de ser una possible tercera onada els propers mesos ja s’ha iniciat i la variant del virus que ha emergit a la Gran Bretanya encén totes les alarmes, a més de proporcionar a aquell país, de facto, un Brexit dur. Sempre s’ha dit que cal vigilar amb el que es desitja ja que et pot ser concedit. En tot cas, no hi haurà treva nadalenca de la pandèmia. Més aïllament i soledat per a les persones i més depressió per a una economia que, a banda dels comptats sectors que ho viuen com una oportunitat, està immersa en un sot profund de difícil i llarga sortida. Estem encara en una fase de contenció en la qual mantenir el teixit productiu és crucial. Caldran més programes d’ajust temporal de l’ocupació, ajornament d’impostos, ajut directe a autònoms i petites empreses i proporcionar liquiditat amb línies d’avals i crèdits. I, lògicament, ajut directe a les persones que han perdut o se’ls dissiparan els seus ingressos i corren el risc d’augmentar la ja molt poblada zona d’exclusió social. Caldrà articular després la fase de recuperació la qual, en el millor dels casos, s’allargarà més de tres anys. Es tractarà de recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació de cara a restablir també el consum. Caldria posar en pràctica polítiques econòmiques de cara a transformar estructuralment l’economia, tema que a Espanya resulta del tot imprescindible i inajornable. Els importants fons provinents del Next Generation instrumentats per la Unió Europea haurien de servir per canviar profundament una economia de baixos nivells de productivitat i massa dependència del turisme, cap a una economia més competitiva, tecnològica i més sostenible. Mudar d’una economia marró a una economia verda és ja inexorable, com ho és un procés reindustrialitzador intel·ligent, assumir la transició energètica cap a les renovables, digitalitzar las pimes, augmentar la dotació en recerca i desenvolupament en els pressupostos públics o bé invertir molt més en salut pública. S’ha d’estimular la innovació, garantir la producció més estratègica en el propi país i evolucionar cap a una economia de tipus circular que no generi residus i amb una petjada de carboni mínima. El finançament de tot això, a banda dels fons europeus, s’ha de fer en part endeutant-se i també sanejant un ineficient i desfasat sistema tributari. Amb prudència, el deute no és avui un mal recurs tenint en compte que el preu del diner està en taxes negatives. Ara bé, com que s’ha de tornar, certament que el que es fa es diferir la càrrega cap a les generacions futures. Sembla força lògic tenint en compte que, justament, del que es tracta és de fer inversions que possibilitin un futur digne. Ara bé, el que cal és revisar en profunditat un sistema tributari ple de forats que el converteixen en insuficient i poc equitatiu. Multitud de mecanismes de frau fiscal que es calcula s’aproximen als 60.000 milions d’euros anuals i formes d’elusió fiscal que porten, per exemple, que les empreses de l’Ibex liquidin una mitjana del 6% en impost de societats quan el valor nominal és del 30%. Tot això explica força la debilitat dels ingressos tributaris de l’Estat com, també, la incapacitat per fer cotitzar d’alguna manera les incontrolables plataformes digitals o bé les grans corporacions que, operant en molts països a la vegada, especulen amb els seus preus de transferència per tal que els beneficis acabin recalant en paradisos fiscals. Apple centralitza el seu negoci europeu a Irlanda, on té pactat un tipus impositiu del 0,005%. Més enllà de la deficient gestió del sistema fiscal, hi ha un problema amb la seva naturalesa. El sistemes tributaris actuals descansen sobre les rendes del treball molt més que no pas sobre les rendes de capital. Resulta injust i té força veure amb la creixent i acumulativa desigualtat social. Però, a més, resulta ineficaç quan els salaris tenen un pes cada vegada menor en el PIB dels països. Són els efectes inherents als salaris mitjans en declinació i a una societat amb cada vegada més gent sense feina o brutalment precaritzada. S’imposen unes noves regles.

Més aïllament i soledat per a les persones i més depressió per a una economia que, a banda dels comptats sectors que ho viuen com una oportunitat, està immersa en un sot profund de difícil i llarga sortida

Cal un nou contracte social