Sembla que tots tinguem dues cares: l’amable, quan ens toca interactuar en viu i en directe, i l’agressiva, a la qual solem donar via lliure al volant del cotxe i sobretot en l’anonimat de les xarxes socials

Segur que ja coneixeu l’experiment dels micos enfadats: uns científics van tancar una colla de primats al voltant d’un pal, damunt del qual hi havia un preciós assortiment de plàtans. Cada vegada que un mico començava a enfilar-se al pal, els altres micos eren ruixats amb aigua freda; aquests, en adonar-se de la trampa, començaven a disparar projectils contra l’escalador, i els plàtans esdevenien inabastables. Cada dia, un mico veterà era substituït per un de nou, que naturalment tornava a provar d’escalar el pal a la recerca de plàtans, i era apedregat pels que havien de suportar l’aigua freda. Un cop instaurat el costum d’apedregar el valent que intentava trescar pal amunt, els científics van deixar de ruixar els micos; i els van seguir substituint d’un a un. Al final de l’experiment, els micos continuaven apedregant-se tot i que cap d’ells havia estat mai ruixat amb aigua freda. Els detalls de l’experiment els podeu trobar al llibre Esmorzar amb partícules, de Sonia Fernández-Vidal (en versió castellana). Els nostres avantpassats també devien haver estat ruixats amb aigua freda; ara n’hi ha prou a fer un comentari a les xarxes socials perquè una colla d’energúmens apedregui l’agosarat que ha obert el fil. D’on podria provenir, sinó, aquesta propensió al linxament? Sembla que tots tinguem dues cares: la cara amable, quan ens toca interactuar en viu i en directe, on intentem donar la versió més simpàtica i amb les habilitats socials més perfeccionades, i la cara agressiva, a la qual solem donar via lliure des del volant del cotxe (“malparit, no veus que tinc preferència?!”) i sobretot, des de l’anonimat de la piulada de rèplica (“torna a l’escola, indocumentat de merda!”). Em pregunto quin és el “jo” més autèntic, si el que s’esbrava davant la pantalla o el que reparteix somriures i encaixades en públic. Si fos aquest segon, hauríem de concloure que les xarxes socials tenen un poder malèfic que ens agreuja el caràcter i ens torna insuportables; si fos el primer, malament rai: vol dir que davant la pantalla, quan estem sols i sembla que el filtre de la bona educació i les convencions socials hagin desaparegut, ens surt la mala jeia innata; i que si al carrer, a la botiga, a la feina o al restaurant diem plasenteries i som simpàtics, tot és pura comèdia. No cal dir que, en aquest cas, benvinguda comèdia; sense una mica d’hipocresia el món seria inaguantable. Per sort, un article com aquest excedeix en molt dels 140 caràcters, la qual cosa fa disminuir dràsticament la possibilitat de rebre rèpliques com les que encaixaria si fos prou curt com per tenir cabuda a la plataforma del senyor Elon Musk. I si us plau, no proveu de demostrar el contrari.

Sembla que tots tinguem dues cares: l’amable, quan ens toca interactuar en viu i en directe, i l’agressiva, a la qual solem donar via lliure al volant del cotxe i sobretot en l’anonimat de les xarxes socials

“Calla, imbècil!”, va piular ell