Cantata pel Quart Diumenge de Confinament
Si Johann Sebastian Bach hagués nascut a Taradell –perdoneu que escombri cap a casa– el 1985 en lloc d’Eisenach el 1685, d’un altre pa s’haurien fet sopes. A hores d’ara, els cors parroquials estarien assajant la seva apòcrifa Cantata pel Quart Diumenge de Confinament i Cinquè de Quaresma.
Nota al marge: això dels complements circumstancials es va complicant, si tenim en compte que som en el cinquè any del regnat de Felip VI d’Espanya i darrer de Catalunya, en la penúltima legislatura de la Catalunya autonòmica, la primera de la República Simbòlica presidida pel 131è Molt Honorable mentre esperem la tornada del 130è, que el tenim a l’exili per organitzar un referèndum que segons l’Estat que el va condemnar no va existir (el referèndum). Planyo els estudiants d’història del segle vinent: el capítol dedicat al primer quart del segle XXI serà l’espina del temari. Tanco la nota al marge.
La pandèmia que estem vivint ens fa sentir vulnerables. Tan vulnerables com han estat les vides humanes durant la major part de la història. Per això, fins que l’humanisme no es va imposar a la teocràcia, els homes i les dones, resignats davant la fragilitat de l’existència, s’encomanaven a Déu, llegien psalms segons el calendari litúrgic i deien amén. I com que la lectura dels psalms era terriblement avorrida, va arribar un músic amb majúscules, i d’aquelles pregàries luteranes insofribles en va fer els millors motets i cantates de la història de la música. No crec que per a un cantaire amateur hi hagi millor vivència que participar en la interpretació dels motets de Bach –amb el permís de Banchieri i el seu deliciós viatge amb barca a Venècia–. Doncs bé, atès que la pandèmia ens suggereix un marc mental gairebé medieval, imaginem quina seria l’estructura del text d’una Cantata pel Quart (o cinquè) Diumenge de Confinament.
El començament i el final seria un coral a quatre veus, interpretat amb molt de sentiment, que diria:
“El ministre de Sanitat és el meu pastor, amb ell al seu costat, del virus no tinc por”.
Seguiria una fuga, tempo alegro con brio, que seria tota una exaltació patriòtica:
“Estat d’alarma / Guàrdia Civil a les armes / Patrulleu pels carrers i les places / Requiseu mascaretes, guants i respiradors / Buideu els hospitals catalans, que són plens de conspiradors”.
Vindria llavors una ària de tenor, magistralment interpretada pel ministre Marlaska, amb una ambientació escènica de terrible amenaça:
“Tots confinats, però un sol territori / El virus no va de banderes, governem amb gran desori. / Exèrcit, no oblideu que sou els garants de la Constitució / Sortiu al carrer, i als corredors i ciclistes perpetreu-los detenció”.
I, ja en el moment més emocionant i tètric de l’obra, vindria la planyívola ària de baríton, interpretada pel gran Salvador Illa amb to de penitent:
“No sé res de medecina / Perquè vaig cursar filosofia / Però com que el més guapo del PSOE m’ha triat, / Soc ministre de Sanitat. / D’aquesta pandèmia soc la màxima autoritat / La unitat d’Espanya és la gran prioritat”.
El darrer coral seria interpretat per tota la congregació, amb un sospir d’alleujament:
“El ministre de Sanitat és el meu pastor, amb ell al seu costat, del virus no tinc por”.
En fi, de moment només podem cantar des del balcó. Espero que el confinament els sigui lleu. El meu aplaudiment a tot el personal sanitari d’hospitals i centres d’atenció, i el meu condol a tots els familiars de les víctimes.