Hi ha qui vol redreçar en els seus fills les mancances que ‘a posteriori’ sent que van tenir els pares

Llegint sobre la infantesa desgraciada de Karl Ove Knausgård a La mort del pare, el primer volum del totèmic projecte literari sobre la seva vida quotidiana que ha titulat La meva lluita, vaig ser conscient de com de fatigós és aguantar les anècdotes d’infantesa viscudes pels altres però, a la vegada, com són de crucials per conèixer-los. Sí, ja som al tòpic de “la infantesa com a veritable pàtria de l’home” que va elaborar Rainer Maria Rilke. Però és que aquells episodis del passat que ens agrada recordar i explicar als qui llavors no ens coneixien sentim que configuren la nostra essència. Paisatges idealitzats, descobertes salvatges, amor genuí, senzillesa i llibertat: estampes felices al marge de la riquesa material i el judici social. Som com som perquè venim d’allà. També acabem sent com som per com ens van estimar en aquells primers anys. Per com vam viure i veure l’amor al nostre voltant. És una certesa que es descobreix amb els anys. Avui, que s’educa des d’una consciència més racional i formada que anys enrere, quan la paternitat funcionava des de l’instint, m’adono que hi ha qui vol redreçar en els seus fills les mancances que a posteriori sent que van tenir els pares: massa rectitud, poca alegria, inoculació d’inseguretats, escassos “t’estimo”, el que sigui. D’altres senzillament no poden defugir la llavor plantada aleshores i en reprodueixen els esquemes. És el que els passa a la Vir i en Lluís, protagonistes de la preciosa, emocionant i corprenedora Els dies que vindran, la pel·lícula que estrena Carlos Marqués-Marcet. Quan ella es queda embarassada sense planificar-ho decideixen tirar endavant perquè no volen tirar enrere. Ja només amb el desig inesperat comença una nova etapa on el llegat heretat es fa present i provoca malentesos, incomprensió i tensions. Surt qui són de veritat perquè deixen de ser independents i de prioritzar en primer lloc agradar a l’altre: ara el fill és al podi de preocupacions compartides. El nosaltres ha canviat els integrants. Els dies que vindran és el retrat de la inevitable transformació d’una relació de ficció al llarg dels nou mesos de gestació real de l’actriu Maria Rodríguez Soto i la seva parella també a la vida real, David Verdaguer. Un cant a la vida ple de carnalitat, veritat, intimitat, tendresa, tristesa, frustració, riures, lluny dels tòpics de la paternitat perfecta. Un cant A la vida literal, en la veu d’Ovidi Montllor que trenta anys després transmuta en la de Maria Arnal, en una nova mostra del cicle de la vida, quan el cor et diu que sí, el cervell et diu que sí i tot en tu és un sí que mai no acabarà. Un cant a la vida, sí.

Hi ha qui vol redreçar en els seus fills les mancances que ‘a posteriori’ sent que van tenir els pares

Canto a la vida