Circular per carreteres secundàries ens acosta amb més calma cap a instants de felicitat

Circulant a poc a poc pels camins que transcorren entre camps de panotxes i camps de pomers, a l’Alt Empordà, penso que aquest és un dels paisatges que més m’agrada retrobar. Cada any aprofitem l’estona per imaginar quina masia ens compraríem si ens toca l’extra d’estiu, debatem si val la pena tenir segona residència per haver-la de netejar, afegim nous restaurants a la llista d’imperdibles, repassem de memòria tots els pobles de la Costa Brava –i amb les cales de Begur sempre ens fem un embolic–. Tot això que ens perdríem, si agaféssim l’AP-7. En cultura popular, quan un esdeveniment és massiu se sol dir –pejorativament– que és mainstream (literalment, el ‘corrent principal’) mentre que quan és alternatiu se sol considerar underground (‘subterrani’). Assolir el mainstream et pot fer un músic famós i ric però ser underground et pot convertir en creador de culte. En periodisme, les notícies que donen tots els mitjans són la informació de carril: rodes de premsa, comunicats oficials i notes d’agenda. No cal dir que el més preuat per a un diari és oferir tot el contrari, fugir de la previsibilitat, anar més enllà dels camins trillats, revelar secrets de claveguera. Moltes vegades a la veritat s’hi arriba per carreteres secundàries, més lentes i pedregoses. Avui els periodistes deuen estar rastrejant fins i tot els camins de carro de la República Dominicana per descobrir el parador de l’home més buscat de l’Estat: un rei que fuig de la justícia amb l’ajut logístic del govern. A Espanya tot continua lligat i ben lligat. Les rutes que hauran conduït Joan Carles I al seu retir daurat no són pas carreteres secundàries, però són una indigna escapatòria per la porta del darrere. A l’agost sempre s’obren fuites d’aquestes; com si no les veiéssim! Sense anar més lluny, el decret aprovat pel govern perquè els propietaris d’habitatges puguin rellogar habitacions a turistes. És a dir, es permetran de facto més pisos turístics –quan va costar déu i ajuda limitar la invasió d’Airbnb– i, en canvi, no hi ha manera d’acordar la regulació del preu del lloguer. Un doble despropòsit que deixarà a la cuneta centenars de persones. Però tornem a la ruta. Un dels camins solitaris que més devem haver transitat és la BV-4602 a Santa Cecília de Voltregà. L’únic destí possible: Can Pairot. El primer restaurant que vols trepitjar després d’un viatge o d’un confinament. Senzill i extraordinari, sempre atapeït. Hi hem anat a celebrar-ho tot, fins i tot les tristeses. I ara que toca acomiadar inesperadament l’Antònia, l’ànima de la casa, una institució, hi tornarem per recordar-la a través dels seus plats: aquella ceba amb tomàquet de l’hort, aquella llonganissa, aquella salsa de peus de porc. Circular per carreteres secundàries ens acosta més a poc a poc però amb més calma, plaer i consciència cap a instants de felicitat.

Circular per carreteres secundàries ens acosta amb més calma cap a instants de felicitat

Carreteres secundàries