N una de les cares d'aquells galifardeus de disset anys mostrava el més mínim entusiasme pels avatars de la història romana

“Tu també, Brutus, fill meu?” El professor d’història va fer una pausa dramàtica i observà de cua d’ull les fesomies dels estudiants de batxillerat per esbrinar-hi l’impacte de les amargues paraules de Juli Cèsar en reconèixer Brutus entre els seus assassins. Per bé que el professor havia renunciat prèviament, a costa del seu lluïment personal, a la força evocadora de la frase llatina “¿Tu quoque, Brute, fili mi?” i havia condescendit a traduir-la per facilitar-ne la comprensió, s’adonà que no havia arribat a commoure gaire els estudiants. Ni una de les cares d’aquells galifardeus de disset anys mostrava el més mínim entusiasme pels avatars de la història romana; de fet, la majoria semblava més a prop de la somnolència pròpia de qui s’ha gitat a les talúries que no pas de la vibració per la conjuració republicana, a desgrat de l’escarràs del docent, que pretenia esglaiar-los amb la lluentor sinistra de les fulles dels punyals dels senadors díscols. Ni fregant-los pel nas la toga del dictador xopa de sang va aconseguir eixorivir la catèrvola d’adolescents apàtics. Qui no estava endormiscant és perquè estava pendent d’un missatge de mòbil o capficat rumiant estratègies per captar l’atenció de la noia bufona o del vailet més massís de la classe. Davant de la irresistible atracció de les xarxes socials i de la bellugadissa a ritme de swing de les hormones dels adolescents, el clamor senatorial del Capitoli s’esllanguia irremissiblement. Un cop més decebudes les ànsies del professor d’encomanar emoció pel fil dinàstic dels emperadors de Roma, dins el seu magí començà a rumiar com ho faria per convertir el cadàver imaginari de Juli Cèsar, estès damunt la tarima, en element avaluable d’acord amb els protocols reglamentaris. Quin llamp de competències transversals o específiques s’haurien hagut de sacsejar per despertar un cert interès per l’esdevenidor de l’Imperi? Com avaluaria els resultats de l’aprenentatge associats al (des)coneixement dels successors de Ròmul i Rem? Quins elements avaluadors podria posar en solfa, ja que els exàmens estaven tan mal vistos pel Departament com els complots assassins per la guàrdia pretoriana, per dissimular el fracàs de la impartició teatralitzada de l’assignatura? Allà hauria volgut veure tot el patoll d’aficionats a les teories modernes de la pedagogia, dels savis de l’avaluació per competències, dels il·luminats que parlen de redefinir els objectius que es persegueixen de totes les àrees, matèries, àmbits i activitats escolars; a veure si ells sabien encomanar una mica d’interès per la història antiga. O es tractava simplement de passar un pèplum de legionaris amb minifaldilles de combat a classe d’història? Els seus companys d’institut pensen el mateix en els àmbits de la geometria, la física, la química, la biologia o l’estadística. Però la quantitat de recursos i hores de feina que des del Departament s’han invertit per establir tot el reguitzell de protocols que ara deixa estassats els esforçats docents fan impensable que torni a imperar el sentit comú, que consisteix a aprovar qui acrediti haver entès mínimament el que es coïa al Capitoli romà, i suspendre qui asseguri que Cèsar va morir a la batalla naval de Camprodon en mans d’un espia soviètic. Al capdavall, tot s’acabarà en una junta d’avaluació que no serà menys colador que el cos sagnat de Juli Cèsar, cosit a punyalades pels senadors republicans.

N una de les cares d'aquells galifardeus de disset anys mostrava el més mínim entusiasme pels avatars de la història romana

Cèsar, assassinat i avaluat