Que Franco es morís al llit no és un tòpic, resulta l’evidència que el franquisme, encara que en decadència i descomposició, no estava disposat que se li passessin comptes

Aquests dies s’ha parlat molt dels patètics dies finals del dictador i de la transició política que es va obrir a partir d’allà. Imatges en blanc i negre que semblen més antigues que només de mig segle enrere. Sortosament i ni que fos només a escala estètica, els temps han canviat molt i resulta difícil sentir-se formant part d’aquell món polític i de la cultura que se’n derivava. Encara que els darrers temps estigui de moda posar-la en qüestió, la transició posterior va resultar força exitosa, encara que imperfecta. Es va establir en pocs anys un estat plenament democràtic, un règim ampli de llibertats i als vuitanta es va desplegar un estat de benestar homologable a Europa i, a més, ens vam incorporar a la Comunitat Econòmica Europea amb la transcendència que això va tenir. Certament, ens vam haver d’empassar, ni que fos temporalment, una monarquia amb vincles indignes amb la dictadura i que alguns poders de l’Estat no es transformessin de manera adequada i restessin com a rèmores del passat. Ens feia patir el caràcter colpista de l’exèrcit, però al final el reducte més ranci i immodificable ha resultat el poder judicial. Que Franco es morís al llit no és un tòpic, resulta l’evidència que el franquisme, encara que en decadència i descomposició, no estava disposat que se li passessin comptes i l’oposició democràtica no havia estat prou forta per imposar una ruptura. Franco es va imposar liderant l’exèrcit en una Guerra Civil brutal, acompanyat d’una ideologia barreja del xusquerisme quartelari i d’idees provinents del feixisme italià. La particularitat va ser vincular-se estretament a la jerarquia eclesiàstica. Per això es parla d’un nacionalcatolicisme. Però al costat de Franco hi havia tota la dreta històrica, fins i tot la catalanista. Quan les tropes entraven a Barcelona per la Diagonal el 1939, venien acompanyades o amb el suport explícit dels homes forts de la Lliga Regionalista, com Cambó, Joan Estelrich o Ventosa i Calvell, que van practicar espionatge a favor seu durant la guerra, o amb intel·lectuals i periodistes com Josep Pla, Martí de Riquer o Carles Sentís. El generalíssim podia semblar un pallasso violent i estúpid, però els sectors acomodats del país estaven amb ell, o almenys amb l’ordre social que ell significava. A la resta se’ls va atemorir amb una repressió implacable i imprevisible, feta d’afusellats i llargs i penosos empresonaments. Hi va haver un anomenat “franquisme sociològic”, gent que aposta a guanyador, a ser beneficiari de cuponets, prebendes i la pràctica de l’estraperlo. Als anys setanta, el mateix Franco afirmava de manera cínica que, enfront dels moviments antifranquistes que només mobilitzaven de manera molt modesta, ell comptava amb la “majoria silenciosa”. Una prova de la volatilitat de les preferències de part de la població és constatar que les mateixes balconades engalanades i plenes de gent que victorejaven al dictador, no fa gaire temps feien el mateix en defensa de coses que hi tenien poc a veure. Viure per veure. Aquests dies, la pregunta gairebé obligada és per què, especialment la gent jove, no veu tan malament un règim dictatorial i estan disposats a valorar avantatges a un sistema no democràtic. Certament, aquests sondejos donen resultats similars a tots els països i, de fet, l’extrema dreta guanya eleccions i té un suport mínim del 20% a tots els països occidentals. S’ha instal·lat un relativisme sense ètica ni valors, un nihilisme on no se significa altra cosa que no sigui l’economia personal i la capacitat de consum. No hi ha més ideologia. Per a molts, especialment per als que no són capaços d’imaginar el que va significar la dictadura, els sembla que enaltir-la és una manera de ser rupturista en temps faltats de propòsit, expectatives i, sobretot, de formació. La història, les humanitats i ciències socials, el pensament crític, han anat estant menystinguts en el sistema d’ensenyament. Afirmen els alquimistes de l’educació que els estudiants només han d’adquirir competències, però no coneixements. Quan ja no es practica l’art d’ensenyar ni el d’aprendre perquè la societat vol títols, però no sabers que li permetin raonar, pensar i actuar com a ciutadans, ens porta a situacions com l’actual en què una part de la gent veu la política democràtica com un cost que ens podríem estalviar. La postpolítica o l’antipolítica tenen encara molt camí per córrer en un món que prefereix exhibir la ignorància i formar part d’un ramat digital.

Que Franco es morís al llit no és un tòpic, resulta l’evidència que el franquisme, encara que en decadència i descomposició, no estava disposat que se li passessin comptes

Cinquanta anys de la mort de Franco