No ens separa la Mediterrània, sinó un abisme. Però més enllà dels grans números i les dinàmiques migratòries globals, el que tenim en el nostre entorn són persones que es mereixen ser considerades i tractades com a tals

Fa uns dies es va encendre una nau industrial a Badalona que feia d’assentament de gent que no té altre sostre. Quatre morts i nombrosos ferits com a resultat. Pocs, perquè podien haver estat molts més. El tràgic accident, que oblidarem aviat, va posar en evidència que hi ha un món paral·lel a les nostres ciutats i és la de gent condemnada a la misèria i als quals a sobre els neguem la visibilitat. A la nau badalonina sembla que hi convivien unes dues-centes persones sense cap condició que la pogués identificar amb habitatges ni tan sols pobres o poc dignes: sense aigua ni llum, amb separacions improvisades de cartrons i teles, amb gent dormint sobre matalassos al terra i amb unes condicions higièniques i de salubritat que ens podem imaginar. I no és un cas singular, n’hi ha moltíssimes més especialment en l’entorn metropolità com farcit està de pisos pastera, habitatges infames sobreocupats. Multitud d’espais envaïts per a la supervivència de tots aquells als quals hem condemnat a l’exclusió social i residencial.

En el cas de la nau badalonina, hi conflueixen moltes de les condicions en què han de resistir aquesta gent als quals condemnem a ser els pàries de la terra: immigració irregular, cap mena de feina estable ni prestació social, treballs indecents de subsistència, recurs a petita delinqüència, desconsideració, invisibilitat… L’ocupació era pública i notòria i feia vuit anys que l’Ajuntament ho sabia. Diuen que estaven lligats de mans i peus perquè el tema s’havia portat al jutjat i imperava el silenci judicial. Algú potser pensarà que això passa a la ciutat de García Albiol, home poc propens a empatitzar amb la immigració i la pobresa; però el cert que els dos alcaldes d’esquerres que hi ha hagut abans tampoc hi van fer més. Que una cosa és brandar arguments genèrics sobre la solidaritat o bé la multiculturalitat i una altra n’és resoldre problemes concrets i ajudar persones reals.

Vivim en un món absolutament disfuncional. La desigualtat és un fenomen que avança inexorable i va esdevenint acumulatiu i asfixiant. La solidaritat i els mecanismes de redistribució s’han anat afeblint. A la part baixa, precaris i insegurs, hi tenim una quarta part de la població que les xifres oficials situen en “zona d’exclusió” o “per sota del llindar de la pobresa”. Aviat està dit, a Catalunya són gairebé dos milions de persones que han de resistir faltades de expectatives i dosis raonables de seguretat. Però més enllà d’aquesta molta gent, hi ha una àrea d’exclusió pura i dura, feta de gent sense papers i gairebé sense cara que transiten com zombis en el nostre entorn i no els mirem si no és per expressar-los distància, rebuig o por. La majoria provenen de països africans i han arribat aquí després d’itineraris i desventures inenarrables. Buscaven una oportunitat i els condemnem a la pobresa extrema i el menyspreu. Conformen un exèrcit laboral de reserva d’uns centenars de milers de persones als quals no facilitem ni l’accés a un trist habitatge. Tots els nivells d’administració, des dels ajuntaments fins al govern de l’Estat, afirmen no poder-hi fer res. Uns apel·len a falta de mitjans i els altres a evitar generar un “efecte crida”. Resulta evident que gestionar importants fluxos migratoris és d’una gran complexitat i molt especialment en un territori de frontera com és Espanya entre dos mons en termes de desenvolupament.

No ens separa la Mediterrània, sinó un abisme. Però més enllà dels grans números i les dinàmiques migratòries globals, el que tenim en el nostre entorn són persones que es mereixen ser considerades i tractades com a tals. Gent que l’única diferència amb tots nosaltres és que han tingut una biografia molt més dura i moltes menys possibilitats. L’única culpa que arrosseguen és no haver tingut la sort que hem tingut altres i per als quals tenir habitatge i alimentació, entorn segur, salut i educació garantida ens ha vingut donat. La condemna a què els sotmetem, o que tolerem amb el nostre silenci, resulta del tot inacceptable si és que encara fem nostres aquells valors humanístics, socials i il·lustrats dels quals sovint fem bandera.