Els humans sabem moltes més veritats que cap altre animal, però també creiem en moltes més insensateses

“Els humans sabem moltes més veritats que cap altre animal, però també creiem en moltes més insensateses. Som a la vegada els habitants més llestos i els més crèduls del Planeta”, escriu l’historiador israelià Yuval Noah Harari al New York Times. El poder de la ficció per sobre de la veritat és un dels grans perills de la política, alhora que és el principal fort de la literatura. Harari defensa que la ficció sempre triomfarà per sobre de la veritat fins al punt que un candidat presidencial que digui la veritat i res més que la veritat té garantit el fracàs en el 100% de les comeses. La veritat és “dolorosa i pertorbadora”, diu, de manera que com a estratègia política és una mala aliada. Val a dir que una ficció no és necessàriament una mentida, sinó un relat. Quan expliquem qualsevol anècdota, o fins i tot la nostra vida, ja estem elaborant un relat perquè filtrem els fets a través del nostre sentit comú, la nostra memòria selectiva, els nostres desitjos, interessos… I el resultat és sempre una ficció: una versió de la realitat, una lectura dels fets. Aquest fenomen és extrapolable a com llegim la història del país o la situació política actual. Sí, estic pensant en l’operació Judes i en l’efectivitat de l’Estat a l’hora de construir un relat que vincula independentisme i terrorisme. La ficció té molts més avantatges polítics que la veritat, entre els quals la capacitat de generar cohesió social per la via ràpida. Per això cal que la ficció tingui ganxo. No pot ser de cap manera contrastable, si no seria massa fàcil de rebatre. Ha de servir per autoafirmar un grup i ha de venir embolicada de solució màgica. Goebbels va escriure’n el manual d’instruccions amb els 11 principis de la propaganda: simplificació, enemic únic, exageració, vulgarització, sensació d’unanimitat. La frase més coneguda és que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Però repassant-los tots, són el decàleg de l’actuació policial, judicial, política i mediàtica dels últims dies. Sobretot els principis de renovació i versemblança: disparar una traca incessant d’anuncis, filtracions i arguments fragmentats i coordinats. Explosius, moció de censura, ETA, 155, Terra Lliure, clandestinitat, walkie talkies, Ulster… La realitat construïda es converteix així en la realitat real. En dos anys s’ha saltat del marc teòric del tumulto al del terrorisme. L’Estat ha entès que, avui en dia, guanya qui domina el relat i ha agafat el toro per les banyes. El problema és evident: com detectar quan ens enganyen o ens autoenganyem? Perquè, a sobre, el contraplà de la mentida no és necessàriament la veritat, sinó que pot ser una altra ficció. Què ens podem creure per no ser uns il·lusos i alhora no perdre la il·lusió?

Els humans sabem moltes més veritats que cap altre animal, però també creiem en moltes més insensateses

Com es fabrica la realitat