Potser haurem d’aprendre a conviure amb ell i a confinar-nos quan calgui. La vida d’abans, tan humanament egocentrista, esperem que s’hagi reduït

“He vist coses que vosaltres, la gent del carrer, mai us podríeu creure. He vist ambulàncies amunt i avall traslladant persones sense parar als hospitals. He vist pacients moribunds tots sols als boxs i passadissos d’urgències. Tots aquests moments els recordaré per sempre tot i que per vosaltres aquestes imatges es perdran, com llàgrimes a la pluja.”

La Carla m’ho explicava lentament, fent pauses, serena i de mirada fixa. Amb aquestes paraules tan intenses i frases contundents. Eren tan semblants a una de les millors escenes del cinema de ciència-ficció que em van quedar gravades. El moment màgic de Blade Runner (1982), quan el replicant es dirigeix a Harrison Ford amb compassió i tristesa i li etziba una ràfega de sentiments que l’actor no és capaç de digerir, perplex i confós, incapaç de poder retornar-li la mateixa gratitud.

Sobtava la seva enteresa tot i que cada dia es trobava pitjor. L’ansietat li escanyava amb força l’esòfag i la sensació d’ofec es feia feixuga i angoixant. Els mals de panxa eren punyents i la tristesa era d’una dimensió mai coneguda per ella. Llàgrimes erràtiques baixaven a vegades pel dret o d’altres pel contorn del seu nas sense poder-les parar. La buidor es combinava amb una extrema irritabilitat que ja li havia portat greus conflictes amb la seva parella, una companya de feina i alguna amiga. El cor anava a un ritme esvalotat, cavalcant com si volgués sortir a fora per poder agafar aire. Sabia el que li passava. Molts dels seus companys i companyes, metges, infermeres, tècnics d’emergència sanitària, auxiliars i tants d’altres professionals de la salut sentien el mateix. Estaven sortint totes les emocions reprimides, tota la pressió acumulada i l’esforç exagerat que el seu sistema nerviós havia estat capaç de suportar durant els pitjors moments d’aquelles primeres setmanes cruels. El preu que estava pagant començava, però, a ser massa alt i ella sola no es veia capaç de sortir-se’n. L’insomni era greu, i anava a pitjor, els malsons massa bèsties i la medicació només la feia anar enterbolida.

L’havien obligat a deixar la part humana a casa seva i a actuar amb uns protocols en els quals ella i tots els seus companys sanitaris no hi estaven d’acord. En absolut. En desacord ferotge perquè ells eren persones al servei de persones i aquest era el seu lema i la seva passió. La raó d’existir, el motiu de ser. Sense aquest, sense l’estima i la calidesa empàtica als pacients, la seva feina no es podia continuar fent. Tenien sentiments. Eren humans com els infectats que recollien tal com si fossin un paquet de missatgeria a qui no tocaven i ni gairebé li parlaven, just per dir-los que es posessin la mascareta i uns guants mentre els tancaven ràpidament la porta deixant-los sols i espantats a la part posterior de l’ambulància. Imitant, així, uns robots programats amb un hardware inhumà que obligava al no acompanyament emocional i mèdic de camí cap a l’hospital.

Els protocols anaven i venien durant el primer mes i mig. Fulls de quaranta pàgines cada dos per tres que es contradeien greument, els desorientaven i angoixaven encara més. Normes salvatges i sense pietat, cruels i traïdores a la confiança dels malalts. Molts deixats a la seva sort. Joves i vells. El 061 dictava sentències de vida o mort mentre l’ambulància rodava per la carretera: “No reanimació” després d’un 3.0 (parada cardiorespiratòria) o d’un 3.32 (persona inconscient). “No reanimació, repeteixo, no reanimació”. S’apagava la veu de l’emissora i ja està. La mort venia. I potser amb el protocol de sempre, abans del maleït virus, s’haguessin pogut salvar algunes vides o moltes. Per què ara no s’actuava igual? I ara, com arribaven a l’hospital i amb quina cara i explicació es dirigien als seus familiars?

Doncs sí. El personal sanitari estava a la primera línia de foc. De foc d’emocions tan intenses que a voltes esclataven per totes bandes. Massa foc que cremava constantment per dins. Foc creuat amic i enemic de guerrilles de sentiments i de pistoles que dibuixaven bales perdudes arreu on s’ensumava el patiment. Baixada de la llitera de l’ambulància i entrada al passadís d’urgències i fins aquí el seu servei. Perdien de vista el seu pacient angoixats per la incertesa del seu destí. Intentaven consolar els familiars agafant-los voluntàriament el número de telèfon per tal de poder donar-los suport, que no pas informació, sobre l’estat del seu ésser estimat. Llavors venia la infermera d’urgències, qui valorava l’estat del pacient i després d’unes proves decidia si ingrés, UCI, planta o èxitus.

El fracàs de la gestió de la Covid-19 al nostre país i a molts d’altres ha estat un fracàs humà en tota regla. Un desastre tràgic totalment evitable tant per prevenció com per actuació si realment la gent que dirigia la pandèmia hagués deixat de banda la seva supèrbia i hagués fet cas de les advertències de l’OMS. Però, per damunt de tot, el gran fracàs ha estat el d’oblidar-se que cap persona podia ser tractada com se’n van tractar tantes. Avis i àvies desateses a les seves residències sense cap mena d’assistència mèdica contundent, morint un rere l’altre. O com tantes persones transitant soles davant el coronavirus tancades en una habitació d’hospital amb cap ésser estimat al costat. Algunes lluitant i morint sense ni tan sols l’acompanyament de cap sanitari. Sense poder-se acomiadar dels seus. Per protocol. Per un protocol psicòpata i miserable, mesquí i maquiavèl·lic. Cruel i insuportable. Aquest ha estat el preu pagat a la prepotència com si fos el dimoni. Ara toca viure amb aquest dolor agut i rancorós per causa d’aquest fastigós egocentrisme i narcisisme humà de sempre. Una altra lliçó històrica per aprendre que també som formiguetes en aquest planeta i univers.

L’èxit, però, ha estat sobretot gràcies a elles i ells. A la Carla i a tantes pacients víctimes del virus a qui els psicòlegs intentem recuperar. A tots els sanitaris, i també a les rectificacions que van fer els dirigents pertinents quan van tallar de soca-rel les greus i abominables deficiències humanitàries en els protocols inicials. L’èxit, sobretot, ens ha tornat el que sempre necessitem com a medicina imprescindible per viure: l’amor. L’amor i la compassió per a qui pateix. L’amor com a instint animal primari i protector entre tots nosaltres i que, entre sirenes i aplaudiments, cada dia es feia més gegant. El poble s’unia, s’autoexigia, s’organitzava i feia créixer les dosis de responsabilitat i generositat fins a nivells realment meravellosos. Ens fèiem forts dia rere dia amagats a casa nostra. I ara ho som més que abans del mes de març. Forts malgrat la percepció creixent de la nostra vulnerabilitat. I estem preparats per a moltes adversitats. Potser no tot anirà bé. Potser els arcs de Sant Martí no seran de tants colors perquè els vidres s’entelaran de nou. Potser haurem d’aprendre a conviure amb ell i a confinar-nos quan calgui. La vida d’abans, tan humanament egocentrista, esperem que s’hagi reduït. Com els avions al cel. I que en els egoismes de cadascú de nosaltres, prioritzem la vida al consumisme i a la destrucció de la naturalesa. La solidaritat i el respecte cap a tot i a tothom. Tenim la intel·ligència, la saviesa i les ganes de viure del nostre costat davant la incertesa de la vida. L’èxit, doncs, ha estat aquesta psicologia col·lectiva resilient guiada per la bondat com a essència de la nostra espècie. La teràpia de xoc ha funcionat per fer-nos sentir més junts dins de la fragilitat en què navega la nostra vida. Perquè ara encara ho sabem més. Ella és tan fràgil com llàgrimes a la pluja.