Per necessitats del moment, durant la crisi de 2008 es va convidar a taula els fons voltor, convertits amb el temps en una font de distorsió del mercat immobiliari

L’actual conflicte per l’habitatge té causes diverses i arrels profundes. Un dels seus elements centrals és el xoc de drets, el de la propietat, per una banda, i el de disposar d’un habitatge per viure, de l’altra. Davant d’aquest xoc, és legítim demanar una intervenció del poder públic, però hi ha precedents d’intervencions que han contribuït a agreujar el problema. Avui, la mobilització als carrers i places expressa la indignació per les pràctiques d’alguns operadors del sector pròpies d’un capitalisme sense filtre. Però aquests operadors, coneguts popularment com a fons voltor, es van engreixar arran de les decisions preses, sovint a corre-cuita, durant la gran recessió de 2008. Els fons voltor no són una invenció d’aquella època. Els inversors oportunistes que aprofiten situacions de crisi d’empreses o, com és el cas de l’habitatge, de sectors sencers existien abans. Però el 2008 el context els afavoria. Gairebé de la nit al dia, els bancs havien hagut d’absorbir milers d’habitatges i altres actius immobiliaris perquè els compradors no podien pagar les hipoteques. Al mateix temps, els constructors s’havien quedat sense liquiditat perquè el mercat s’havia aturat: no podien vendre les promocions que acabaven de construir i, per tant, tampoc podien tirar endavant les noves. La bola de deute s’havia fet enorme. Per al sistema financer, els actius immobiliaris tan rendibles només uns mesos abans s’havien convertit en un problema. Tenien en els balanços uns actius que perdien valor i s’estenia una desconfiança general en el sistema bancari. Més enllà de les consideracions acadèmiques sobre la importància d’un sistema bancari sanejat, no està de més imaginar com de costós hauria estat rescatar encara més entitats. Per això, davant de la necessitat dels bancs de desprendre’s d’actius problemàtics per no caure en una situació econòmica més greu, una de les sortides més immediates era acudir a qui oferia una solució més ràpida: els inversors oportunistes. Aquest context es va accelerar el 2012. Les normatives, probablement forçades per la preocupació europea sobre la situació financera de l’Estat, obligaven els bancs a incrementar les dotacions per cobrir el deteriorament del valor dels immobles. Al mateix temps, es va legislar per facilitar una transmissió massiva d’actius immobiliaris. Era la situació idònia per crear un mercat extraordinari d’immobles i deute propici per a l’entrada de fons oportunistes o, per dir-ho sense embuts, de fons voltor. Aquell procés, per exemple, va posar més de 177.000 immobles en mans de només tres fons: Blackstone, Cerberus i Lone Star. Ja llavors aquestes societats portaven l’etiqueta de fons oportunistes. Havien comprat actius amb descomptes que arribaven al 40% i buscaven rendibilitats d’entre el 15% i el 20% anuals, quan els fons més tradicionals i, sobretot, menys agressius es limitaven a buscar rendiments del 8% a terminis més llargs. Per aconseguir les rendibilitats que buscaven, els fons oportunistes van aplicar pràctiques àmpliament denunciades: fer pressió per aconseguir que els llogaters deixin un immoble amb ofertes, però també amb amenaces de desnonament, propiciar la degradació dels edificis, utilitzar obres com a mesura de pressió, negar o dificultar manteniments bàsics, o canviar radicalment les condicions econòmiques. Aquest últim era el cas de la tristement traspassada llogatera de 87 anys que, amb el seu desnonament, va engegar un efecte papallona que és al darrere de la convocatòria electoral d’aquest novembre. Era un desnonament entre milers, però aquell va mostrar, per un cop, que rere les fredes estadístiques hi ha persones. Les circumstàncies de la crisi de 2008 van portar a convidar a la taula els fons voltor. Anys després s’ha comprovat que aquella invitació va ser problemàtica. El problema de l’habitatge no prové únicament d’aquests grans inversors, però els fons oportunistes han estat un element distorsionador en un mercat tan delicat com l’immobiliari. No és poca distorsió, perquè el conflicte al carrer ha generat un efecte papallona que ha desembocat en una convocatòria electoral per aquest mateix mes de novembre. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en el primer problema que cita la ciutadania en les enquestes i encertar quines són les causes diverses i les arrels profundes del problema per legislar en conseqüència pot marcar el resultat electoral i, sobretot, el futur polític, social i econòmic dels propers anys.

Per necessitats del moment, durant la crisi de 2008 es va convidar a taula els fons voltor, convertits amb el temps en una font de distorsió del mercat immobiliari

Convidats incòmodes