Més que conèixer què succeeix ens hem convertit en persones necessitades de forts impactes visuals i emocionals

Més que informació, el que realment ens agrada és consumir successos. Ho demostra la primacia que aquestes notícies predominen en tot l’ecosistema comunicatiu. Els noticiaris televisius, sempre que poden obren amb fets espectaculars, si pot ser inesperats i morbosos, que captin la nostra atenció, ja que no semblen fer-ho les informacions polítiques, culturals o econòmiques. A la premsa digital, els fets luctuosos, la crònica negra, hi tenen un gran èxit. Hi predominen. El fenomen del clickbait està farcit de propostes d’aquestes característiques amb les quals, tard o d’hora, un acaba entrant per curiositat malsana. En els digitals esportius, entre informacions de futbol poc rigoroses, especialment a l’estiu, les possibilitats de distreure’s amb titulars enganyosos sobre temes del cor hi ha tota mena de temptacions per deixar-se emportar per la morbositat. Potser és l’“antiquada” premsa-paper on encara els temes de successos, tot i ser-hi, continuen ocupant una posició secundària en relació a temes més rellevants. Històricament, hi ha hagut un periodisme de successos vinculat als especialistes en temes socials que ha tingut força interès informatiu. Les cròniques judicials, reflectir els temes negres de la realitat per tal de fer-los servir com a símptomes de problemes socials més amplis, han tingut i poden tenir molt sentit, encara. No quedar-se en els temes formals, no ressaltar allò més escandalós o tràgic, tot creant un context que dona sentit a l’explicació dels fets i els pot convertir en informació. Però, en relació als successos, no és aquest el periodisme que predomina. De fet, en relació a allò morbós, ja no es practica el periodisme, sinó merament l’entreteniment. Més que en individus socials propensos a conèixer el que succeeix per tal d’entendre una mica més la vida, ens hem anat convertit en persones entretingudes necessitades de forts impactes visuals i emocionals. Som consumidors d’experiències quan més extremes millor i el nostre llindar d’estímul no va sinó augmentant. Atemptats, explosions, imatges de violència irracional, inundacions, incendis, bombardejos, assassinats, fets delictius..., capten immediatament la nostra atenció, ja sigui per obertament gaudir-ne o bé per falsament escandalitzar-nos. Ens hem anar fent addictes a allò sorprenent, grandiós i, si pot ser, una mica escabrós. La renovada afició per sèries i documentals sobre aquestes temàtiques és força eloqüent. Ara se’ls vol donar un vernís, fins i tot, de modernitat. Però l’èxit amb què se segueix Crims a TV3, no deixa de ser la morbositat posada al dia del que significava, durant el franquisme, la lectura de la molt rància revista El Caso. Hi ha qui opinarà que conèixer episodis de maldat ens ajuda a reforçar el nostre posicionament en el cantó del bé. No crec, però, que l’afició a conèixer tots els detalls d’allò criminal o luctuós tingui cap sentit moral. Un divertiment per afrontar una vida que ens pot semblar massa convencional i avorrida. Aquest mes d’agost els mitjans –uns molt més que altres–, s’han recreat en l’assassinat i esquarterament d’un home a Tailàndia, bastant més que aparentment comès per un jove espanyol fill i net d’actors més o menys reconeguts. Famoseo i crim, la millor combinació possible. Molts informatius obren amb els detalls sobre el tema, s’hi fa anar enviats especials i fins i tot ens retransmeten en directe les surrealistes rodes de premsa de la policia tailandesa. Quin sentit té tot això? Què ens aporta? Al món se succeeixen de manera continuada fets dramàticament tràgics i expressions de violència brutal. Que algú se li creuin els cables o practiqui un homicidi repugnant, no veig més enllà de doldre’ns i lamentar-ho, quina informació rellevant ens aporta. En aquest cas, a més, el biaix cultural i patriòtic ho fa tot encara una mica més repugnant. Jove consentit, ros i surfista enmig del món oriental al qual s’intenta, per part dels informants, buscar una justificació o coartada pel crim, mentre es descriu amb tot detall el que li espera, “al pobre”, en les condicions que s’imaginen dantesques en les presons d’aquell país. Poc periodisme darrere d’aquest tema i la sobreexplotació mediàtica que se n’ha fet i, sens dubte, se’n farà. Però resultaria poc honest culpar d’aquesta frivolització i espectacle del dolor només els mitjans. Sense consum, sense demanda per satisfer, no hi hauria l’oferta.

Més que conèixer què succeeix ens hem convertit en persones necessitades de forts impactes visuals i emocionals

Crònica de successos