Dani Alves en excés
El darrer gir en l’anomenat cas Dani Alves garanteix que hi haurà un gran debat als mitjans de comunicació i les xarxes socials, també en qualsevol conversa d’amics i coneguts. Passa a ocupar la centralitat en l’agenda comunicativa i tot i que l’actualitat sol envellir amb molta rapidesa, en aquest tema els encara nous tombs previstos en l’àmbit judicial l’aniran reescalfant reiteradament. Sembla que tots estiguem obligats a tenir una opinió sobre el tema i jo confesso que no la tinc. Em sembla un d’aquells temes que més enllà de blancs i negres hi ha molts matisos de gris i, en darrera instància, només les dues persones afectades en saben del tot la veritat.
Estar absolutament en contra de tota agressió o abús sexual no ha de comportar necessàriament que ens passem pel folre la presumpció d’innocència que és consubstancial al nostre sistema de llibertats. Fins i tot en un tema tan repugnant, condemnable i lamentable, calen raons probatòries. Podem tendir d’entrada a creure la versió de la persona que denuncia l’agressió, però el sistema judicial només ho pot donar per bo si hi ha indicis i proves dels fets. Podem pensar que el jugador ha viscut i practicat una cultura abusiva contra les dones, patriarcal, perquè és brasiler i jugador de futbol, un doblet que associem a la gresca libidinosa i a tractar les dones com a objecte de supermercat si, a més, hi afegim la fama i la riquesa. Però no és més que una opinió que pot estar basada en meres suspicàcies i prejudicis. Un judici d’intencions sense, sortosament, cap validesa.
Certament, crida l’atenció la discrepància entre la sentència dictada pel tribunal de primera instància i el que ha acabat per dictaminar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El que per a uns resultava evident, per als altres no té certesa i desconfia del relat de la víctima a causa de les seves contradiccions. El raonament jurídic del TSJC sembla impecable, encara que ens faci patir perquè alguns energúmens puguin arribar a la conclusió fàcil que s’han despenalitzat les agressions sexistes. En una societat madura no s’hauria d’entendre això com un pas enrere en la persecució de la violència contra les dones, sinó com un cas en què no es donen les condicions jurídiques per a la condemna.
No ens hauríem d’esquinçar-se les vestidures com he vist que feien algunes dirigents polítiques, algunes editorials de premsa i molta gent a les xarxes. Que el pronunciament s’hagi fet per unanimitat i amb majoria de dones no resulta un tema menor. No crec que ningú, o gairebé, cregui que el que s’imagina que va fer Dani Alves, passa a ser admissible. El que va succeir, és que el que imaginem que va passar i no sabem no hi ha manera de demostrar-ho. Condemnar a qualsevol i per qualsevol tema sense proves i sostenibilitat jurídica no pot ser acceptable si volem mantenir l’estat de dret i un sistema de garanties per a la llibertat de les persones. A massa gent se li ha escalfat la boca sobre el tema i s’han fet afirmacions que no es corresponen, especialment quan qui les fa té altes responsabilitats polítiques.
Segurament tenim moltes raons per dissentir de la justícia i del sistema judicial en un país on aquest àmbit no ha viscut un procés de democratització en profunditat i encara tot d’un plegat apareixen deixos franquistes, falta d’equitat en el tractament de partits polítics o temes que afecten a l’ètica o bé la moralitat. També en el camp dels drets. Per tradició, la judicatura acostuma a ser molt conservadora, encara més reaccionària i casposa. Als que poden fer-ho, cal demanar-los que activin una renovació en profunditat de pràctiques i maneres de la judicatura. Mentrestant, no podem anar posant en qüestió, a cada pas i en tot, el paper del poder judicial. Bo o no tant, és imprescindible pel funcionament institucional d’un règim democràtic. El nihilisme pot resultar una actitud romàntica, però té uns resultats pràctics que acaben negant la vida en societat.
En el tema del qual parlem, deixem que el món judicial faci el que ha de fer. La majoria dels ciutadans no tenim els coneixements ni la informació per pensar que estem per sobre o bé que hi ha una conspiració en marxa. L’opinió és ben lliure, però que l’expressem no implica que tinguem criteri per fer-ho i, encara menys, per pontificar.