La sensació general és que es dilueix el càstig a la corrupció, un mal important en la salut democràtica espanyola

Sembla que l’estratègia del partit socialista és la de transitar per un fil sobre l’abisme a l’hora de tractar el tema de les il·legalitats comeses per l’anomenat procés a partir de l’estiu de 2017. Bona part dels fets o bé estan jutjats i condemnats perquè el codi penal ho establia, o bé estan pendents de ser avaluats perquè alguns dirigents van decidir marxar a l’estranger. Els fets van ser greus i els efectes de ruptura de la societat catalana tardaran generacions a superar-se. Trenquen unilateralment les lleis vigents que constitueixen l’estat de dret i són la base del sistema democràtic, resulten punibles a tot arreu. Als trumpistes assaltant de 2020 al Capitoli se’ls jutja ara justament pel delicte de sedició. No veig a ningú, excepte els encausats, que s’estripi les vestimentes per això i més aviat s’aplaudeix. A Espanya, després que el Partit Popular i Mariano Rajoy practiquessin l’actitud contemplativa i merament repressiva sense intentar res en el terreny polític per evitar la crisi que el repte independentista generava, la pujada al govern del partit socialista ençà de 2019 ha comportat prendre un paper més actiu. S’ha intentat retornar a la política el que hi podia ser retornat, tot impulsant mesures de gràcia en forma d’indults per treure a la gent de la presó i posar les bases d’un diàleg que havia de desinflamar la situació. Estratègia de l’ibuprofèn, se’n ha dit. El cost polític és gran en una política espanyola en la qual el relat predominant és d’una dreta més aviat assilvestrada. El PSOE aconseguia amb això una certa pacificació, un tornar a començar merament polític a Catalunya i, alhora, una majoria més o menys estable per aprovar lleis i pressupostos. També, de retop, un trencament al si de l’independentisme que, lògicament, el debilitava. La segona part de l’operació, d’oportunitat i efectes més dubtosos, està essent la modificació del codi penal sota demanda i exigència d’Esquerra. Que la tipificació de la sedició a Espanya era obsoleta perquè és de fa 200 anys, resulta bastant evident, com que encaixar en aquest tipus delictiu les condemnes de l’1 d’octubre era una mica forçat. Però també resulta insòlit i de mal justificar, tant jurídicament com políticament, que el canvi es faci a la carta i a petició dels condemnats. El més lògic, hauria estat fer-ho en un altre moment i forma. El relat de la dreta en surt reforçat i, també sembla lògic, que una part significativa de la societat espanyola no digereixi bé aquesta acció governamental. El que ja ho ha desbordat tot és que seguidament es modifiqui la legislació sobre malversació tot disminuint les penes aplicades als delictes que no comporten apropiació i benefici personal dels diners mal utilitzats i sostrets de l’erari públic. La sensació general és que es dilueix el càstig a la corrupció, un mal important en la salut democràtica espanyola, i que es fa per tal que les sentències siguin compatibles amb el retorn a l’activitat política immediata dels líders polítics d’ERC condemnats i, ves a saber, si també beneficiar algun polític andalús al qual li tocaria entrar a presó per malversació. Més enllà de la reacció irada de la caverna política i mediàtica espanyola, hi ha dubtes més que raonables per posar en qüestió la pràctica de remenar legislacions i el codi penal sota demanda d’encausats i per resoldre problemes polítics profunds. No hi ha un bon sentit del temps i de l’oportunitat, però també es llença un missatge molt estrany a la societat quan es trastoquen les lleis ad hoc i de manera improvisada. Es podria justificar en nom d’uns efectes polítics molt positius, els quals dubtosament es donaran. Tot això no respon a un pacte seriós amb l’independentisme, ni tampoc amb Esquerra. Aquest partit no es comporta amb cap mena de prudència, la qual li exigiria una certa contenció verbal i evitar anar posant sobre la taula noves demandes per satisfer. Pedro Sánchez, expert a moure’s en situacions políticament agòniques, va dir fa uns dies que “estava arriscant molt” amb el tema de Catalunya. I és cert, arrisca que la política progressista i d’esquerres tardi molt a tornar a ser possible una vegada perdi les eleccions per justament aquest tema. Haurà aportat, però, alguna cosa a solucionar el “conflicte català” que li permeti passar a la història? Probablement, no. Amb la dreta al poder, l’independentisme es tornarà a reunificar i a radicalitzar. Tornarà a la casella de sortida de 2017. Entremig, tant de bo m’equivoqui, només hi haurà hagut un excés de medicació que no haurà servit de res.

La sensació general és que es dilueix el càstig a la corrupció, un mal important en la salut democràtica espanyola

De l’ibuprofèn a la sobremedicació