Cada cop que algú em diu que l’he emocionat, que li ha arribat, que aquell personatge l’ha enamorat, jo em sento com en Koeman a Wembley

Permeteu-me que parli de mi. Que aprofiti aquest espai que tant estimo per reivindicar les meves lletres. No aquestes que amb tant de carinyu cada setmana llegiu, sinó aquelles que formen històries un xic més llargues i que acaben convertides en novel·les. Quan tinc la sort de publicar-ne una, de novel·la, com passa ara mateix amb Els cossos, em torno una mica més tímida del compte i em poso nerviosa, ho reconec. És com si aquella noia de 19 anys que va publicar per primera vegada aquell Blau turquesa que encara es pot trobar al mercat tragués el cap, tota múrria, i perdés una mica de seguretat. Tornen totes les preguntes d’aquell primer cop, cada cop. Agradarà el llibre? La gent el comprarà? Connectaran amb els personatges? Els estimaran una mica? Els sabrà greu quan l’hagin d’acabar? El recomanaran? I en un moment concret, com el d’aquest divendres, també em pregunto si vindrà gent a la presentació, si els amics, els coneguts, els saludats, m’hi acompanyaran o si la sala es veurà buida, desangelada, només amb els incondicionals. Presentar un llibre fa una mica de basarda. Tanta que aquests dies fins he perdut la veu. L’he amagat, rogallosa, en alguna butxaca de la timidesa que no tinc quan escric, perquè quan escric ho deixo anar tot així, tal com raja i sense por de dir el que penso sobre tot i d’inventar i imaginar i ser mil dones que no soc. No escric sobre mi ni sobre la meva vida però sí que escric sobre el que penso, el que sento, el que defenso i crec. D’Els cossos hi ha una frase que m’agrada molt. Bé, més d’una òbviament, no us penseu ara que d’un llibre de més de 270 pàgines només en salvo una frase, dolents! Però una, especialment. “Celebrem-ho tot”, diu l’Alizée, la protagonista del llibre, en un dels primers capítols. També el que es trenca. Si es trenca vol dir que havia estat sencer. D’això va la cosa, suposo, de celebrar-ho tot i col·locar-ho tot i ser una barreja de sincera i somiatruites amb tot. També aquí, en què sincerament us dic que estic nerviosa per l’acollida de la meva nova novel·la i somio que triomfa, molt moltíssim, i arriba ben amunt a les llistes de més venuts i em truca en Basté i em diu que em vol entrevistar perquè Els cossos li ha canviat la vida. Hi ha llibres que te la canvien, la vida, o com diu una amiga meva, te la salven quan cal. No espero que sigui el cas però sí que espero que un cop llegit no l’oblideu de seguida i que alguna frase, algun moment, algun detall es faci un lloc petit però perenne en el vostre cor. Ja m’he posat cursi, ho veieu? Són els nervis, no m’ho tingueu en compte. Sempre dic que soc una escriptora de segona regional perquè a la lliga de primera encara no hi he arribat i potser no hi arribaré mai ni cal, però cada cop que algú em diu que l’he emocionat, que li ha arribat, que aquell personatge l’ha enamorat, jo em sento com en Koeman a Wembley. Jo fent símils futbolístics. Ho veieu? Nerviosa és poc. Feu un lloc a casa per a les meves lletres. No aquestes, les altres. Em fareu feliç del tot.

Cada cop que algú em diu que l’he emocionat, que li ha arribat, que aquell personatge l’ha enamorat, jo em sento com en Koeman a Wembley

De segona regional