La revolució digital ha vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles

No hi ha setmana que el món de la digitalització no ens sorprengui amb novetats, destrueixi processos analògics que havia costat molt de construir i que no ens proposi substituir les nostres funcions i capacitats per la tecnologia. També el nostre lloc de treball. La intel·ligència artificial a la qual el món de Silicon Valley ha destinat recursos per a investigació ingents ja posa de manifest les seves possibilitats, però també els molts efectes col·laterals que genera amb la pèrdua de la privacitat i la intromissió en allò personal. També cada setmana, Elon Musk deixa anar alguna excentricitat perquè creu que ser la persona més rica del món li permet dir tota mena de bajanades o bé comprar empreses per arruïnar-les, com està fent amb Twitter (ara X), només per demostrar que pot. Tota aquesta accelerada dinàmica en què allò digital ens va substituint es produeix de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis econòmics, polítics, culturals i de valors provocats. Més que canviar-nos les condicions de vida, ens modifica la noció pròpia del que és la vida. Estem en una mutació profunda de la pròpia condició humana. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que va tenir abans i ens està convertint en éssers predictibles i programables. Evidentment la revolució digital no és una cosa circumstancial, sinó que ha vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles. El problema és que no hi ha ni normes ni regles com si es regula el món analògic. La Unió Europea va molt tard en una imprescindible legislació sobre la IA. Disrupció és el terme de moda. Sorprèn la naturalitat amb què gran part de la ciutadania està acceptant aquests canvis tan transcendentals, com si fossin l’exponent dels grans i fraudulents ideals de progrés en què ens instal·lem ja fa segles, com a conseqüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes al món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabliment de relacions de sotmetiment i domini, quasi de vassallatge. La devota entrega a què ens prestem en relació amb les grans corporacions convertides en icones tecnològics no té comparació. A diferència de les grans corporacions anteriors, els monopolis tecnològics aspiren a modelar la humanitat segons la concepció del món. Encara que la visió que expressen els gurus de les grans plataformes que dominen la xarxa ens pugui semblar fantasiosa, pueril o extreta d’una mala pel·lícula de ciència-ficció, en realitat aquest és l’objectiu que persegueixen. Les seves plataformes, cercadors i algoritmes són en molts casos força més que una manera brutal de fer negoci i enriquir-se de manera ràpida. L’objectiu dels impulsors de referència de Silicon Valley no és tant encapçalar la llista Forbes de grans fortunes –cosa de la qual tampoc reneguen–, sinó disposar d’un immens poder i ingents recursos per poder reescriure l’itinerari de la humanitat. Això és el que els converteix en elements especialment perillosos per a la nostra llibertat, privadesa i humanitat. L’aposta de fons és avançar amb extrema rapidesa a l’àmbit de la IA i de la fusió entre home i màquina. Es tracta de reorientar la trajectòria de l’evolució humana. Les seves declaracions pomposes i audaces sobre això poden interpretar-se com a ocurrències de nous rics, però en realitat aquesta és la seva intenció i no només estan avançant ràpidament cap a ella. La llibertat humana està constituïda i erigida sobre la imperfecció, l’ambigüitat, la contradicció, l’error, l’opacitat, el desordre i la contradicció. Millorar la condició humana i la vida de les persones és un plantejament plausible; creure en estats d’excel·lència gràcies a allò tecnològic és un desvari perillós. La ignorància ens limita i ens crea dificultats, però l’omnisciència sens dubte pot resultar molt pitjor. És des d’aquesta missió emancipadora de la humanitat que els que marquen tendència al món digital justifiquen les pràctiques de monopoli amb l’argument que la competència soscava la seva persecució del bé comú i la consecució de les metes més ambicioses. Pretenen automatitzar i dirigir les nostres decisions quotidianes, grans o petites, per hibridar-nos amb la màquina i convertir-nos en éssers “més eficients”. En paraules de Larry Page: “Què té d’emocionant venir a treballar si la teva màxima aspiració és derrotar una altra empresa que fa essencialment el mateix?”. També hi ha molta competència, gelosia i emulació personal entre els grans innovadors triomfants d’aquest món hipertecnològic. Si Google treballa a la immortalitat, Jeff Bezos d’Amazon respon amb cotxes voladors o llançant coets a l’espai, mentre que Elon Musk de Tesla pretén anar més enllà i organitzar la colonització de Mart. De passada, es destrueixen ecosistemes econòmics i socials complexos. El del comerç, només en seria un exemple.

La revolució digital ha vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles

Destrucció creativa?