Diada
L’Onze de Setembre és una commemoració en regressió. L’apropiació que en va fer el processisme ençà del 2010 va anar provocant que una part significativa de la catalanitat anés abandonant les convocatòries i cada vegada s’allunyés més d’unes formes “patriòtiques” que no eren les seves. El catalanisme, la catalanitat, que havia estat una gran fórmula d’integració cívica i política, que va fer possible la finalitat que Catalunya fos un sol poble, es va anar sentint desplaçada. Havien coexistit al país, per sort, moltes formes d’identitat i d’identitats compartides, però també moltes persones laiques en aquests afers. En els temps actuals, el concepte ancestral “d’identitat” ja és un xic difícil de mantenir i justificar. La geografia ja no determina com ets i com et sents i els vincles tendeixen a ser més electius que no pas deterministes. El romanticisme, per sort, ens queda ja molt lluny. L’independentisme va jugar a l’escissió, a determinar quina era la bona catalanitat. Ho havia fet històricament, però sempre havia estat extraordinàriament minoritari.
A partir del 2010, s’estén i s’amplia políticament i socialment. La crisi econòmica, les pors de les classes mitjanes porten a una part gran del catalanisme, especialment el de dretes, a plantejar una batalla impossible en pro d’una utopia que els semblava disponible. Èxit en les mobilitzacions, com es va veure en les mobilitzacions de moltes diades, però fracàs polític estrepitós i una desinflada que no s’ha aturat. Les batalles internes entre indepes, especialment entre Junts i ERC, o bé entre Puigdemont i Junqueras ho han acabat d’adobar. Esquerra només ha mantingut el verbalisme secessionista, però la seva estratègia diu el contrari i s’ha transmutat en soci del govern de progrés. Uns traïdors als ulls dels juntaires i de tot l’independentisme. Junts no sap com sortir de l’atzucac que significa dependre d’algú que han mitificat, però que ha quedat fora de la realitat. Diuen voler recuperar l’esperit convergent, però a més de difícil, pot ser que aquest esperit i el seu espai social ja no existeixi. Pujol és viu, però no pas el pujolisme. Sembla que tot el porta a alinear-se amb la dreta que ve a governar a Espanya, o que almenys s’ho creu. De surfejar amb l’independentisme a fer govern amb l’Espanya més reaccionària no hi ha voluntat de transvestisme que ho aguanti.
El govern de la Generalitat, com correspon, intenta organitzar un seguit d’actes dignes de la celebració de la festa nacional dirigits a tota la ciutadania. Però certament hi ha poc entusiasme per fer-ho. Els uns perquè tenen la sensació que la festivitat ja és terreny ocupat per l’independentisme i desconfien, i els altres perquè ho veuen descafeïnat quan els actes no són reivindicatius i no predomina l’estelada ni els discursos abrandats.
El que sembla clar, que el camp de batalla independentista amb les seves manifestacions i actes de fe, ja se sap a hores d’ara qui el té guanyat. L’independentisme democràtic està clarament en recessió, deprimit i no té qui l’escrigui. Enfront de la versió més reaccionària i xenòfoba es troba en expansió i té molt ressò social. Els líders del procés algun dia hauran de reflexionar, i explicar-nos, com allò que van engegar tan alegrement ha derivat cap a plantejaments d’extrema dreta que centren el discurs en el supremacisme, el combat contra la immigració, el conservadorisme més ranci i l’ultraliberalisme econòmic que vol posar fi a l’estat social i la cohesió. Segur que no és això el que volien, però van fomentar posicions i actituds que han acabat derivant cap aquí. Principalment la Catalunya endins ha radicalitzat el seu conservadorisme, que l’ha caracteritzat històricament i tornar al carlisme decimonònic que sembla que mai no ha abandonat del tot. Ho veurem aviat en l’àmbit electoral, però hi ha pulsions antidemocràtiques que ja es manifesten de manera clara en la vida social. Que Déu ens agafi confessats!