Com és que Josep Pla, amb relacions tan problemàtiques amb les dones i una propensió a l'alcoholisme alarmant, no va llençar cap paper comprometedor?

No és mala idea aprofitar les vacances per llegir Un cor furtiu, aquestes mil cinc-centes atapeïdes pàgines on Xavier Pla exposa de manera exhaustiva tots els fets, controvèrsies i tafaneries que ha pogut espigolar de la vida de Josep Pla. Com a primera providència, un consell: abans que s’acosti la senyora de la dalla amb el seu somriure sinistre, destruïu tota la correspondència privada que hagueu guardat al llarg de la vida. Per poc que algú us consideri digne d’estudi, no trigaran a aparèixer biògrafs que vindran a furgar entre el vostre paperam per començar a treure draps bruts al sol. En el cas de Josep Pla, la contradicció és palmària: es va passar la vida construint un personatge, modelant amb tota precisió la imatge que volia projectar sobre el públic i exercint una falsa modèstia descarada. De fet, la immensa major part dels volums de la seva Obra Completa estan escrits en primera persona, i fins i tot quan retrata els homenots del seu temps s’hi reflecteix, en bona mesura, ell mateix; doncs bé, la imatge que el lector del Cor furtiu acaba tenint de l’escriptor de Palafrugell esdevé força diferent de la que s’havia forjat a partir dels seus llibres i dels seus articles. El resultat no és gaire afalagador per a ell. Com és que un home brillant com Pla, però de principis precaris, que no tenia massa escrúpols a l’hora d’inventar i de plagiar, propens al canvi de jaqueta, amb relacions tan problemàtiques amb les dones i amb una propensió a l’alcoholisme alarmant, no va llençar cap paper comprometedor? Com és que no va prendre disposicions per evitar que les cartes dels amics, de les amants, dels editors i de la família caiguessin en mans dels tafaners professionals? No el preocupava el que les generacions futures pensessin d’ell? Una cosa és conrear la tafaneria com a gènere literari, com fa el mateix Pla, per exemple, en El carrer Estret, per interposició de la Francisqueta, la cuinera del flamant veterinari de Torroella: molt divertit, però amb personatges de ficció. El gran Jesús Moncada també construïa les històries corals de Mequinensa a partir, sobretot, de tafaneries. Però una altra cosa, molt diferent, és violar sistemàticament la correspondència privada de la gent. Quan som vius, aquesta violació està tipificada al Codi Penal. Un cop morts, la bugada deixa de ser delicte i es converteix en objecte d’erudita recerca o fins i tot de tesis doctorals. No resulta, com a mínim, xocant? Ara, el perill és un altre. El correu postal ha passat a millor vida. Els missatges comprometedors no estan escrits sobre paper sinó en aplicacions virtuals; i, encara que les esborrem dels dispositius mòbils, el rastre que en queda als servidors escampats pel món està a l’abast de qualsevol hacker. Seran els hackers, a còpia de furgar al núvol, els autors de les tesis doctorals d’àmbit suposadament humanístic de demà? Més val no encaparrar-s’hi i tornar a la lectura; a veure com acaba aquest afer entre el jove Josep Pla i la Lilian Hirsh, d’amagatotis de l’Adi Enberg...

Com és que Josep Pla, amb relacions tan problemàtiques amb les dones i una propensió a l'alcoholisme alarmant, no va llençar cap paper comprometedor?

Drapets al sol