Resulta curiós que en un món on s’ha imposat la pulsió individualista extrema tendim a manifestar aquest sentiment en forma de ramat

Vivim pendents de grans moments, de fites històriques i d’esdeveniments singulars. Faltats d’altres propòsits, som entretinguts en la commemoració i gaudi de successos globals que estan carregats d’èpica, de desig i se’ls atorga un caràcter exclusiu, únic. En un món ja tan uniforme, arreu celebrem el mateix. Els fenòmens són planetaris i sempre tenen un component mercantil predominant, encara que es maquilli amb relats ensucrats i romàntics. Bona part de l’estiu tot ha girat entorn de l’eclipsi total de sol, un fet que, diuen, només passa una vegada cada segle. Deu ser així, però resulta curiós que cada dos o tres anys es produeix un fenomen astronòmic “únic”, sigui en forma d’eclipsis, cometes o pluja d’estels. Jo ja n’he viscut dotzenes i, avui mateix, ja se n’anuncien tres o quatre per al proper quinquenni. Certament que l’eclipsi d’aquesta setmana era un xic peculiar, però sorprèn l’interès i la màgia que s’ha creat al seu entorn. Veure’l en directe aportava poc respecte de les simulacions tecnològiques ja fetes o bé a qualsevol documental sobre el tema per part del National Geographic. Bogeria col·lectiva de darrera hora per trobar ulleres adequades i no deixar-hi la vista perquè, al final, a bona part del país, un núvol negre en forma de gran teló en tapés la visió directe. Ens havien parlat de com canviaria el comportament de la natura, de la sensació que experimentaríem de temps aturat. Foscor avançada a la nit i poca cosa més. Com sempre, tot és millor imaginat que viscut. Afirma el sector turístic que a Espanya ha portat mig milió de turistes addicionals, els quals haurien beneficiat preferentment la part més buidada de la Península. S’han pagat fortunes per disposar de cadira als millors observatoris i, una vegada més, la majoria de la gent s’ha sentit formant part d’un moviment col·lectiu, d’una pulsió compartida, de viure un moment únic però de manera agrupada i global. Resulta curiós que en un món on s’ha imposat tan i tan bé la pulsió individualista extrema, immillorable en termes de promoció del consum, pretenem sentir-nos únics però tendim a manifestar aquest sentiment en forma de ramat. Estem en un temps en què el major producte mercantil, allò que més es desitja, és la consecució “d’experiències” més que no pas la possessió de productes. Encara que l’experiència sembla establir relació amb alguna cosa diferent, selecta i individualitzada, en realitat tots som conscients que aquesta és una pretensió que compartim amb tothom. El turisme d’experiències que, almenys teòricament, està fora dels circuits massius, en realitat està tan massificat com el dels packs més convencionals. Ens agradi més o menys, l’estil singular en el qual ens creiem únics el posem en pràctica al costat d’una massa ingent. Vivim en una mena d’individualisme multitudinari. El gust propi no deixa de ser el resultat d’un màrqueting intel·ligent que sap fer-nos sentir selectes, encara que en realitat formem part de la massa de la vulgaritat. Resulta difícil segregar-se i fer un itinerari propi. Fernando Pessoa va escriure que la veritable llibertat no era sinó la possibilitat d’aïllar-se dels altres. Segurament el poeta lisboeta feia una apreciació extrema vinculada al seu caràcter misogin, però alguna cosa conté de certa. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tendeixen a fer convergir la nostra atenció en uns pocs grans esdeveniments que es van cremant informativament de manera successiva. El juliol va ser el mes del Mundial de futbol, on es va construir una èpica fora de lloc al voltant del que, com sol ser el de seleccions, era un futbol més aviat mediocre. Tot semblava apuntar a un sentiment col·lectiu en favor d’un segon i darrer mundial per a un Leo Messi ja en l’agonia de la seva carrera esportiva. Tothom remava en benefici de crear un moment d’emoció i comunió col·lectiva, des de l’inefable Infantino fins als culers amb ànima dividida, tot passant per l’Argentina. Aquesta vegada els astres no varen convergir. Suposo que hi va tenir a veure que al pobre Leo l’acompanyava no un equip sinó una banda, i que hi havia una Selecció espanyola que tot i sense gaire lluïment posava en evidència que aquest és un esport que es juga en equip. Tot i que la intenció no culminés el procés sentimental, emocional, es va viure igualment. Caldria esbrinar si aquest moments redundats de comunió col·lectiva –ben estimulats, és clar–, els necessitem cada vegada més a causa del tedi de la nostra vida o bé si no podem evitar de comportar-nos com a éssers tribals i gregaris.

Resulta curiós que en un món on s’ha imposat la pulsió individualista extrema tendim a manifestar aquest sentiment en forma de ramat

Eclipsats