Aquest anar de dret a barraca en les llicències del Barça dona per pensar utòpicament en què seria de Catalunya si totes les administracions i funcionaris esmercessin una actitud similar

Cert que el Barça és més que un club, que per a Catalunya i Barcelona significa molt, d’imatge, pel turisme que genera, impacte econòmic i molts afegitons, entre ells la seva història i les fermes implicacions en el fet nacional. Això ha comportat, i està bé, un seguit d’atencions a l’hora de les llicències, tant d’obres com sobretot les d’activitats, és a dir, les que suposen que el nou Spotify Camp Nou ja es pugui fer servir, malgrat que estigui a mig construir, amb tot el que això suposa. Amb l’atenció preferent de tota la premsa, ràdio i tele incloses, hem assistit a les visites d’inspecció ràpides dels alts funcionaris municipals, les correccions resoltes també a correcuita, les recepcions de les comunicacions que ja estaven corregides, tornar a visitar el que fes falta, també ràpid, i finalment els vistiplaus en forma de llicències parcials també expedides ràpides. Això tot sota la llum del dia, de nit, fins hem rebut la visita del Messi. Atenció màxima a l’obra. Deixant sense comentar els més de 200 expedients per irregularitats laborals, l’article es fixa en aquests elements externs, no els interns de l’obra. Aquesta frenètica acceleració dels tràmits administratius culers contrasta amb els 24 mesos de mitjana en llicències d’obres d’ajuntaments com Sant Cugat, els mesos de retard que pateixen els promotors osonencs en el mateix tema d’obres i tots els nostres emprenedors en el de llicències d’activitats. No cal dissimular-ho. Fins al mateix president Illa va fixar en vuit anys el termini entre que es comença un projecte d’obres i les claus en mà, al parlar en seu parlamentària que volia construir 50.000 habitatges per pal·liar-ne la manca. Ara, pels 217.000, objectiu en cinc anys, haurem d’estrènyer encara més. Aquest anar de dret a barraca en les llicències del Barça dona per pensar utòpicament en què seria de Catalunya, del seu benestar, de les solucions als problemes de l’habitatge, si tan sols durant un any tots els ajuntaments, totes les administracions concernides, és a dir, tots els seus funcionaris, que han de signar indefectiblement, esmercessin una actitud similar. Llicències d’obres en una setmana, visites de comprovacions en dies, correccions incloses, i el país a funcionar a tota màquina. Cert que és una utopia, però donaria per a una novel·la de ciència-ficció que podria passar a les lleixes de les seccions d’economia descriptiva. Si els munts d’expedients encallats per mesos o anys en les administracions es convertissin en un símil com el del Barça, el salt que donaria Catalunya seria inaudit. Talment com la Xina fa funcionar acceleradament el país amb ordres executives des de dalt, sense que ningú de sota gosi oposar-s’hi, siguin funcionaris o jutges, aquí podria resultar el mateix. I escolteu, potser no seria tan difícil. Si els funcionaris tenen por que actuant amb tanta rapidesa se’ls acabi la feina, que pensin què van fer als anys 2010-2014, quan com a conseqüència de la crisi immobiliària del 2008, on a més de desaparèixer les caixes i haver de rescatar els bancs els tècnics municipals, van veure com la feina els baixava de 300 expedients de llicències d’obres per any a 0, mentre conservaven la feina vitalícia assegurada amb els impostos de tots, i pels béns produïts principalment pels pidolaires de llicències. Les dades sobre els habitatges iniciats, només pels de Vic, Manlleu i Torelló, ens diuen que l’any 2008 se’n començaren 317, que passaren a zero l’any 2014, és a dir, cap. Qualsevol empresa que patís una davallada de feina de 300 a 0, no amb anys, sinó tan sols en un trimestre, estaria obligada a tancar, fer un ERO o acomiadar part del personal a l’espera de temps millors i confiant que l’empresari no patís un infart. Aquest alts funcionaris a qui se’ls demanaria aquest esforç pel país, amb garantia d’immunitat legal, estan sortosament coberts d’aquestes contingències. L’esforç de l’exemple del Barça seria la manera de rescabalar aquest privilegi. En les anàlisis econòmiques s’estudien dos sistemes de resolució dels expedients que en anglès es diuen FIFO i FILO pels seus acrònims. En el FIFO, Firts in, firts out, el primer que entra serà el primer que sortirà. És el més injust, el que s’ha aplicat al Barça. L’expedient es queda a sobre de tot dels que han entrat i serà el primer informat i resolt. En el mètode FILO, firts in, last out, el que arriba serà el darrer a ser examinat del munt dels que estan en llista d’espera, és a dir, es posarà a sota i ja anirà emergent ordenadament a còpia de temps i paciència. Si tot Catalunya fora un FIFO, la rapidesa a solucionar expedients faria que no hi hagués ni cues. Aquest seria el salt enorme que ens aportaria major benestar. I ja que parlem del Barça i del FIFO i el FILO com a sistemes de gestió administrativa, que no ho confongui el lector amb el FIGO, aquest jugador que ens va trair i que ara reposa ben arrepapat en la menjadora que suposa estar com d’altres velles glòries dins la UEFA, repartint-se des de Suïssa els munts de diners dels drets de televisions que els arriben per la seva exclusiva en organitzar les Champions i altres competicions europees. Si la reforma administrativa que intenta el govern assolís aquests nivells d’eficàcia esmerçats en els papers del nou Camp Nou del Barça, dispararíem el benestar català. Aquest anar de dret a barraca en les llicències del Barça dona per pensar què seria de Catalunya si tots els ajuntaments i les administracions esmercessin una actitud similar.

Aquest anar de dret a barraca en les llicències del Barça dona per pensar utòpicament en què seria de Catalunya si totes les administracions i funcionaris esmercessin una actitud similar

El camp del Barça i Catalunya