Quan un entra a la ciutat, deixa els camins i enrastella un o altre carril bici, comença l´autèntica aventura: tan aviat apareixen com desapareixen

Quan arriba el bon temps, els ciclistes fem com les cuques: sortim del cau i aprofitem la primera ocasió per prendre l’aire. Ara, amb els preus del gasoil pels núvols, és una bona opció mirar-se la bicicleta no només com un estri per posar-se a esbufegar, sinó com a mitjà de transport quotidià; la butxaca i la biosfera ho agraeixen. Circular pels camins, entre prats i boscos, per anar del poble a la feina a quarts de 8 del matí és un privilegi que no ens podem permetre en les gèlides i fosques matinades d’hivern; però ara ve molt de gust i només exigeix una condició: no haver-se gitat a les talúries. Quan hom entra a la ciutat, deixa els camins i enrastella un o altre carril bici, comença l’autèntica aventura. Els carrils bici són com el Guadiana; tan aviat apareixen com desapareixen. El ciclista va pedalant còmodament pel seu carril, quan de cop i volta ha de decidir si s’enfila a la vorera dels vianants o salta a la calçada per evitar topar amb una paret o una tanca. Els conductors, desprevinguts davant la sobtada invasió, recorren al seu habitual repertori de renecs com a complement a la botzinada de rigor. Si el ciclista és intuïtiu o coneix els replecs de la ciutat, no trigarà a trobar un altre carril bici; és probable que sigui d’un sol sentit i que per no haver d’anar contra direcció hagi de fer alguns quilòmetres suplementaris. Però no es tractava de fer esport? Doncs endavant les atxes. Finalment troba el carril que li convé i encarrella de dret cap a la feina; però encara no està exempt de perills: a cada encreuament corre el risc de ser atropellat per un cotxe que gira i que relega el ciclista a la més pura irrellevància. Al seu torn, els vianants caminen ocupant tot l’espai del carril, fent orelles d’ambaixador al so del timbre de la bicicleta. Si caminen en el mateix sentit que el ciclista, a aquest li surt més a compte fer un hàbil eslàlom que no pas demanar pas: n’hi ha prou que es cridi “ves que vinc” per provocar un moviment lateral cap a l’escàs espai que el ciclista havia ullat, fent inevitable l’escarxall. De vegades, ningú camina pel carril bici; però un gos passeja per la dreta, l’amo per l’esquerra, i enmig dels dos, la corretja baldera esdevé un parany on cauran fàcilment ciclista, mascota i badoc en simpàtica i canina col·lisió. Suposem, però, que el ciclista ha aconseguit atansar-se a la feina i ja no li queden sinó uns quants centenars de metres per arribar al destí. Tanmateix, en aquest darrer tram el carril bici dibuixa uns trepidants angles rectes, posant de manifest que el regidor que el va dissenyar estava menys acostumat a muntar sobre dues rodes que a governar un dromedari del desert. Com a darrera sorpresa, en alguns trams el carril en qüestió queda just entre les portes de les cases i els contenidors d’escombraries; de manera que la darrera prova consisteix a esquivar els projectils que en forma de bosses de brossa dibuixen magnífiques paràboles per arribar al seu destí. Amb una mica de sort, a quarts de 9 del matí l’interfecte haurà aconseguit arribar sa i estalvi a la feina, i tindrà unes hores per recuperar-se, tot treballant, abans d’emprendre el camí de tornada, que té la particularitat que fa pujada. Però com s’hi diverteix!

Quan un entra a la ciutat, deixa els camins i enrastella un o altre carril bici, comença l´autèntica aventura: tan aviat apareixen com desapareixen

El carril bici, com el Guadiana