Els feixistes tornen a agafar les tisores. Ara no va de petons, ara va d’idees. Els de sempre volen tornar a decidir qui ha de desaparèixer del pla, i de la política

Una campana toca enmig de la foscor del cinema. “Has de tallar aquí!”, i la pantalla interromp un petó que vol ser etern. És impossible no pensar en Totó i en la grandíssima pel·lícula de Giuseppe Tornatore Cinema Paradiso, especialment quan l’Alfredo, el projeccionista, reaccionava a cop de tisora, pendent d’un petó de Katharine Hepburn que amenaçava la moral col·lectiva.

Aquella censura era absurda i silenciosa. Tallava petons al cinema de cada poble, quan eren una manera d’entendre la vida. Aquesta és la metàfora precisa de la fragilitat del que se’ns permet i del que no. I així, en aquells cinemes amb No-Do, la passió sempre quedava tallada. Els petons queien literalment a terra i eren recollits per tots els Alfredos de l’època, que els protegien i guardaven en secret.

I és just aquí quan la pel·lícula deixava de ser una pel·lícula per convertir-se en una advertència. Així és com les gasta el feixisme.

Aquesta setmana al Senat hi hem viscut una pel·lícula semblant. Vox ha reclamat il·legalitzar Bildu, i no cal ser massa savi per saber que demà apuntaran a Junts. Els feixistes tornen a agafar les tisores. Ara no va de petons, ara va d’idees. Els de sempre volen tornar a decidir qui ha de desaparèixer del pla, i de la política.

La gran pregunta continua oberta: a la democràcia hi cap tothom? Stuart Mill defensava una llibertat d’expressió gairebé absoluta. Deia que fins i tot les idees errònies –o perilloses– contribueixen a enfortir la veritat sempre que puguin ser debatudes. Això sí, hi introduïa el “principi del dany”. Més cap aquí, Jürgen Habermas defensava que la legitimitat democràtica es basa en el procés deliberatiu, però que els actors que el neguen amb violència o exclusió radical poden ser legítimament limitats.

És un debat molt antic. Gairebé tan antic com voler prohibir Catalunya, la nostra escola, la llengua i el Cavall Fort; la Patum i Prat de la Riba, Pompeu Fabra, la plaça del Diamant i el Temps de les cireres. El feixisme prohibiria Montserrat, Núria i el Pedraforca. I els presidents Pujol i Puigdemont, i Macià i la Generalitat! També ens prendrien els dibuixos de la Pilarin, Sant Jordi i el MNAC, massa art, massa sensibilitat, massa cultura! Els totalitaris negarien la memòria, la identitat, la història i la festa. Fora Sant Fèlix, Sant Narcís i el Seguici de Sant Miquel! Prou xuixos, prou llonganissa, prou anxoves. Els neofranquistes tancarien EL 9 NOU, el 3 de Vuit i el Regió 7; i Gaudí i la Sagrada Família, a terra! Ens ho prohibirien tot perquè el problema és Catalunya. Tot prohibit, menys Rodalies i el dèficit fiscal.

Quan el PSOE va votar el 155 contra Catalunya, l’Espanya més fosca –i la no tan fosca– va pensar que PP i PSOE eren la mateixa cosa perquè feien la mateixa cosa. I això tan bàsic va justificar el naixement de Vox a la dreta del PP. Ja és hora que els socialistes –també els del PSOE del nord-est peninsular– admetin aquest gravíssim error. I si Vox vol prohibir-ho tot, que comenci per si mateix.

David Bueno diu que “les persones que tenen por acostumen a usar la violència més sovint”. Per això cal vigilar tant les pors que es converteixen en norma com les normes que neixen de la por. Un dia s’atreveixen amb un “talla aquí” i l’endemà, amb el nostre futur col·lectiu. No badem amb el populisme. Ni amb el d’allà, ni amb el d’aquí.
Portaveu de Junts al Senat