Pel fet d’estar tocats per la vareta divina, els humans aspirem a la immortalitat, a condició que renunciem als pecats o ens en confessem a temps

Començar la Setmana Santa a l’Auditori de Barcelona, escoltant Crist en el Mont de les Oliveres, de Beethoven, interpretat per la Capella Reial de Catalunya i el Concert de les Nacions sota la batuta de Jordi Savall, no va ser pas mala cosa: de fet, fou un concert impressionant. Els espectadors no només vam assaborir l’excel·lent interpretació d’una obra musicalment genial, sinó que podíem seguir el text de tot l’oratori, gràcies als subtítols projectats al fons de la sala, en alemany i traducció al català. La meravellosa veu del tenor (Ilker Arcarüyeck), que es lamentava de la seva imminent tortura i execució en uns recitatius inspiradíssims, era commovedora. Ara, més enllà de la intensitat del drama humà, la perplexitat de l’espectador davant de l’estrafolària incoherència de tota la teologia cristiana era inevitable; una falta de lògica que arriba al súmmum en aquestes dates, proclius a fer Pasqua abans de Rams. L’argument és conegut: a diferència de tots els altres éssers vius, que es guien per l’instint de supervivència, per la gana i pel delit de perpetuar-se, la humanitat està tocada per la màgia divina; no som fruit de l’evolució sinó de la creació sobrenatural, assegura la religió. Això, que podria tenir molts avantatges, es converteix en una feixuga càrrega quan porta implícita la idea que deixar-se guiar pels instints primaris ofèn el Creador. Ja hi som pel tros: qui més qui menys és un pecador recalcitrant. Ara, si aquest primer principi ja és sorprenent, la continuació entra en el terreny de l’astracanada: pel fet d’estar tocats per la vareta divina, aquests grans simis que som els humans aspirem a la immortalitat, a condició que renunciem als pecats o ens en confessem a temps; i si obtenim el perdó és perquè un jueu díscol va ser torturat i crucificat dos mil anys enrere. El guionista que va establir un principi de causalitat entre l’arbitrària tortura i execució d’un rabí jueu i la immortalitat de tots els altres individus de l’espècie es va quedar ben descansat. Poc que es podia imaginar que, en desenes d’universitats pontifícies i catedralícies, legions de setciències esmerçarien la seva vida reflexionant sobre les propietats literàries d’aquell disbarat. Ara, un cop arribats aquí, ja no venia d’un pam: el canibalisme de l’eucaristia, la virginitat de la mare del rabí, la infal·libilitat del bisbe de Roma, les aparicions i els miracles, tot s’hi valia. El més sorprenent és que tota aquesta mitologia pueril hagi resistit el pas dels segles; que hagi motivat la declaració de desenes de guerres, la construcció de centenars de catedrals, la crema de milers d’heretges i de bruixes, i la infelicitat de milions de noies condemnades a sotmetre’s, la nit de noces, a un esclavatge sexual d’una brusquedat espaordidora. I, per què no dir-ho, que hagi inspirat centenars de processons que es fan cada any ací i allà, escenificant diversos moments de la condemna, la tortura i l’execució d’aquell dissortat rabí. El sotasignat, conscient que acaba d’escriure un text d’una irreverència imperdonable, proclama la seva intenció d’anar a confessar-se així que en tingui ocasió, amb l’esperança d’obtenir ben aviat la indulgència plenària. Ara, de benintencionats, l’infern n’és ple, i el sotasignat no les té totes.

Pel fet d’estar tocats per la vareta divina, els humans aspirem a la immortalitat, a condició que renunciem als pecats o ens en confessem a temps

El ciri i la processó llarga