El dret natural acabarà essent reconegut arreu. Però en un país d’inspiració “calderoniana”, per fer servir una expressió d’en Culla, l’endarreriment és palmari

Cert corrent filosòfic teoritza sobre l’existència d’un dret natural, immutable en el temps, aplicable arreu, indissociable de la naturalesa humana. Segons els pensadors que van elaborar aquesta doctrina, els drets humans són preexistents al dret positiu, i les normes jurídiques, a mesura que van evolucionant, no fan sinó reconèixer aquests drets, que societats menys avançades ignoren o menyspreen. Qui llegeixi Antígona reconeixerà Sòfocles entre aquests pensadors, quan la protagonista reclama el dret a la sepultura del seu germà Polinice, negat pel tirà Creonte, després d’haver-lo executat. Les lleis del tirà no haurien d’estar per sobre del dret natural a una sepultura digna, argumenta l’heroïna de Sòfocles. Trobareu altres referències al dret natural si llegiu sant Tomàs (en aquest cas, un dret de procedència divina), Montesquieu (en l’assaig L’esperit de les lleis) o Manzoni, en la deliciosa novel·la Els promesos. Tots hem vist com, gràcies al progrés, drets que en temps de Franco no es reconeixien ara són irrenunciables; el dret a la llibertat d’orientació sexual, el dret a la separació dels cònjuges, el dret a no ser segrestat per l’Estat (no era això, el servei militar?). Altres conquestes són relativament recents. Molts de nosaltres havíem patit escarni quan reclamàvem, un quart de segle enrere, el dret a no respirar el fum del tabac del veí al despatx, a la sala de reunions i, abans, fins i tot als hospitals. Semblava impossible que, finalment, es prohibís fumar en espais públics tancats, i ara és de calaix. Ens havien insultat quan reclamàvem que els amos dels gossos recollissin les seves cagarades, i ara és d’obligat compliment d’acord amb les ordenances municipals. Cap d’aquests drets va ser reconegut de grat per la magnanimitat dels dirigents, sinó per la tossuderia dels activistes; vam veure homosexuals perseguits i/o escarnits, insubmisos empresonats, dones acusades del delicte d’abandonament de la llar, aspirants a pulmons sans i a carrers nets ridiculitzats socialment. Passarà el mateix amb el dret a l’autodeterminació. Històricament, el traç de les fronteres ha estat fruit de la guerra, del dret de conquesta, dels capricis de les monarquies absolutes o de l’atzar dinàstic. No crec que cap filòsof tingui dubtes sobre el fet que, racionalment, la voluntat dels habitants ha d’estar per sobre de tots aquests elements, que són d’un anacronisme esperpèntic. Algun dia, totes les societats civilitzades admetran com una obvietat que el futur col·lectiu d’un poble només pot ser decidit pels components d’aquest poble. Dissortadament, abans d’arribar-hi, els activistes que ho defensem ens sentirem tota mena d’acusacions i els caps de brot patiran –pateixen– la repressió dels qui neguen l’obvietat i s’emparen en la inviolabilitat de les lleis, és a dir, en la Constitució que els marmessors Franco branden com a intocable. Neguen el dret natural. Sospito que aquesta negació obeeix a interessos econòmics inconfessables (per això no volen confessar el saldo de les balances fiscals) o a sentiments patriòtics més propis del segle XVII que del segle XXI; quan diuen allò de “Desgajar Catalunya de España sería como amputarme un brazo” fan pensar en una versió tronada de la grandiloqüent frase “Al Rey daré mi hacienda y mi vida, pero el honor es patrimonio del alma”. La primera frase és d’un sonat polític del PP; la segona, de Calderón de la Barca. L’ONU considera el dret natural quan fa seva la Declaració Universal de Drets Humans i quan aprova el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, l’any 1966, que inclou el dret a l’autodeterminació. El dret natural acabarà essent reconegut arreu. Però en un país d’inspiració “calderoniana”, per fer servir una expressió d’en Culla, l’endarreriment és palmari.

El dret natural acabarà essent reconegut arreu. Però en un país d’inspiració “calderoniana”, per fer servir una expressió d’en Culla, l’endarreriment és palmari

El dret natural de l’autodeterminació