No es pot negar que és un fet absolutament inèdit en la política catalana, espanyola i crec que també europea. Només em ve a la memòria el cas de Daniel Cohn-Bendit, el Danny el Roig del maig del 68 parisenc, que va acabar essent eurodiputat dels Verds alemanys

S’ha llençat com un globus sonda i s’haurà de veure si es confirma, però la possibilitat que l’ex-primer ministre francès es presenti de candidat a l’alcaldia de Barcelona ha tensionat encara un xic més la política catalana i la veritat és que, si es produeix, tindrà molts efectes polítics, alguns purament en el terreny simbòlic i d’altres de pràctics en el tauler barceloní, però també en el català. No es pot negar que és un fet absolutament inèdit en la política catalana, espanyola i crec que també europea. Només em ve a la memòria el cas de Daniel Cohn-Bendit, el Danny el Roig del maig del 68 parisenc, que va acabar essent eurodiputat dels Verds alemanys. Però el tema de Valls tindria força més calat. Que algú que ha estat ministre i després primer ministre d’un estat poderós com França aterri en la política local barcelonina, no és un tema menor. Ni per bé, ni per mal. Lògicament que els que pretenen presentar-lo –Ciutadans– hi veuen totes les virtuts, com és cert que la resta de l’espectre s’han afanyat a desacreditar que algú pugui fer un canvi d’escenari polític tan dràstic. Certament és un cas atípic d’algú nascut i vinculat aquí, però que ha fet la seva vida a França. Serà un candidat molt vulnerable a l’acusació de no conèixer la ciutat, però també es podrà argumentar que l’exercici de la ciutadania europea també pot ser això. El que sí que és cert és que aquesta possibilitat està generant molt nerviosisme entre els partits catalans, perquè si es presenta polaritzarà la campanya, la qual cosa provoca molts efectes derivats. Una estratègia molt arriscada per part de Ciutadans, ja que amb això juga al “tot o res”, però centrarà el debat. Costa imaginar algú que ha encarnat la grandeur francesa fent de regidor de l’oposició, com també iniciant una cursa política de fons com si fos un principiant. Sens dubte, una aposta que acaba de rematar la decadència del Partit Popular a Barcelona, i que pot dificultar molt que el PSC es presenti com una alternativa real a l’alcaldessa actual. El caràcter d’antic socialista de Valls, que va fer molt en l’ensorrada dels socialistes a França, en dificultarà molt les relacions. La confrontació política amb la candidatura d’Ada Colau la portarà cap als temes on aquesta és més feble i pot tenir dificultats per ser creïble a causa de la seva ambigüitat: seguretat pública, desenvolupament econòmic i, especialment, la posició en relació al moviment independentista. El tema farà que es parli molt de Barcelona a Europa. Justament on la possibilitat de l’ex-primer ministre francès està tenint efectes més forts, és en el camp independentista. L’alcaldia de Barcelona té pel processisme una forta càrrega simbòlica i la veien gairebé a la mà. Els aboca a una llista unitària que ERC havia volgut evitar presentant a públicament el seu candidat. Una gran ocasió pel món Puigdemont de cara a la construcció d’un moviment unitari que acabi amb el PDCAT i ERC definitivament subsumits. Els primers ja fa dies que han estat liquidats políticament per aquell a qui Mas li havia deixat només temporalment el seu negociat. ERC ha demostrat els darrers temps ser un partit molt menys sòlid del que en algun moment havia semblat, incapaç de superar haver quedat ubicat els darrers temps en el sector més moderat i d’ordre del món independentisme. No ha sabut reeixir de les contínues performances que els organitza Puigdemont, i no han gosat plantar-se per la por de ser titllats de traïdors. Així, la crida unitària de l’autoproclamat candidat de consens a Barcelona, Jordi Graupera, que fa unes setmanes semblava tenir poc futur, es pot acabar per imposar. Culminaria aquest procés d’apropiació de l’independentisme per part de sectors que, presentant-se amb formes relativament modernes i informals, són desacomplexadament de dretes, força classistes i especialment ultraliberals en el terreny econòmic. Lògicament afirmen ser “transversals” i no sotmetre’s al reduccionisme de l’eix dreta-esquerra. És a dir, les elits conservadores de sempre però que ara es presenten com a postideològiques i amb vestidures “republicanes”.

No es pot negar que és un fet absolutament inèdit en la política catalana, espanyola i crec que també europea. Només em ve a la memòria el cas de Daniel Cohn-Bendit, el Danny el Roig del maig del 68 parisenc, que va acabar essent eurodiputat dels Verds alemanys

El factor Manuel Valls