Del CEO no se'n sap gran cosa. Cobra trenta vegades més que la secretària. Ara, ajupir l'esquena ho fa només per treure les pilotes del forat del golf

Des de les 7 del matí, les instal·lacions del polígon bullen amb una activitat fabril. Comencen a arribar camions al magatzem, la sala de polimerització ja és un formiguer i els encarregats ja tenen totes les màquines en funcionament. Després d’un periple de milers de quilòmetres, l’acrilonitril i el metacrilat es fusionaran i els operaris domesticaran les reaccions químiques fins a obtenir-ne una fibra acrílica de primera. En Pau, que a 2/4 de 6 ja era dalt del tren en direcció al polígon, es mou com peix a l’aigua en aquest borrombori de tubs, cilindres i matrassos gegantins que borbollegen contínuament; quan troba en Pere, acabat d’arribar, a la màquina de cafès, ell ja porta dues hores anant d’un lloc a l’altre comprovant i anotant tots els paràmetres del procés. Entre naps i cols, en Pere s’hi posa a les 9 del matí. Engega l’ordinador i desplega els seus immensos fulls de càlcul, on va introduint totes les dades que li arriben de les diverses seccions de la fàbrica i va fent les comprovacions necessàries; es tracta de garantir que no es produeixen anomalies tècniques ni desviacions pressupostàries significatives. Cada quinze dies, en Pere porta els resums dels seus informes a en Berenguera, director financer de la societat. Amb l’ajuda de la seva jove i espavilada secretària, en Berenguera elabora bonics power points amb moltes gràfiques, semàfors verds, comentaris positius i propostes de millora. Moltes de les frases que fa servir les treu d’un manual d’autoajuda que va anar a parar a les seves mans per casualitat, fa anys; se’n fa creus que li pugui treure tant de partit. Cada dos mesos, en Berenguera agafa l’avió i es desplaça a Ginebra, on hi ha la trobada de tots els financers del grup. Passen tres dies, de vegades seguits d’un cap de setmana, en un hotel de primera categoria, a cor què vols, cor què desitges. Després de complimentar-se tots (italians, alemanys, xinesos, algun americà expatriat) en recepcions protocol·làries i sopars de benvinguda, es troben a les 10 del matí de l’endemà; a la impressionant sala de reunions de la seu central s’intercanvien les informacions i propostes tan artísticament plasmades en els power points, enmig de tòpics sobre els conflictes sindicals dels respectius països. A migdia es presenta el Chief Executive Order (CEO), vestit com un dandi, repartint somriures i encaixades a tort i a dret. Diu unes quantes frases en diversos idiomes, rep les llagoteries de la concurrència i presideix el dinar en un dels millors restaurants de la ciutat. A la tarda desapareix, i ni en Berenguera ni els seus col·legues el veuen més. No saben què fa, no estan segurs d’haver entès el que ha dit, no els consta que hagi transmès cap mena d’ordre executiva. En Pau, en Pere i en Berenguera són peces clau del sistema, espècimens de l’economia productiva, administrativa i financera-recreativa, respectivament. I el CEO? Del CEO no se’n sap gran cosa; al seu currículum consta que va ser director general d’innovació, coneixement i ciències ocultes, president honorari de la fundació Les Ales de l’Esperit Sant, que és el principal accionista d’un club de golf a Davos, i que prepara la seva candidatura a la presidència de Paràsits sense Fronteres. Un crac, per això cobra trenta vegades més que la secretària d’en Berenguera. Ara, ajupir l’esquena només ho fa per treure les pilotes del forat del golf. No en coneixeu cap, de CEO?

Del CEO no se'n sap gran cosa. Cobra trenta vegades més que la secretària. Ara, ajupir l'esquena ho fa només per treure les pilotes del forat del golf

El Gran Capità