Tots els que podem gaudir d’un hotel càpsula per caprici hauríem de denunciar l’èxode humanitari que no arribarà mai a la terra promesa perquè n’han barrat els accessos: murs, rases...

“Els viatges no són per divertir-se sinó per aprendre, per creuar fronteres i dominar la por als estrangers, per fer l’esforç de conèixer altres cultures i desenvolupar així les pròpies facultats.” Fatema Mernissi A vegades no es preveuen les destinacions dels viatges que es fan. Apareixen, de sobte. Tots aquests que vivim al primer món amb un mínim de poder adquisitiu podem fer aquestes sortides de plaer. N’hi ha tants que viatgen forçats a l’empara d’un refugi que no troben! Tots els que podem gaudir d’un hotel càpsula per caprici hauríem de denunciar l’èxode humanitari que no arribarà mai a la terra promesa perquè n’han barrat els accessos: murs, ferrats, rases. Les parets dels hotels s’haurien d’empaperar amb els noms dels clients dient que potser demà tots podem ser refugiats. Només trepitjant l’estació d’Hiroshima ja sents un calfred. El tragí de l’anar i venir dels seus habitants i els ulls despistats d’algun turista respecten el silenci intern d’una ciutat que va viure la mort i la destrucció per culpa d’una bomba atòmica. No oblidem. Una dona es purifica amb el fum de l’encens del temple budista Zenko-ji a Nagano. Ho fa amb devoció. Ens la mirem per aprendre’n. No hi ha massa turistes. Amb respecte, repartim el fum de l’encens per tot el nostre cos. Ens descalcem per entrar al temple. Escoltem el silenci. El dia abans ja ens vam agenollar en un altre temple a Kyoto. I vaig aprendre que la caixa de fusta on es tiren les almoines no és pas un sabater. Encara riuen. Els japonesos no ho van pas saber que volia posar les sabates a la caixa de les almoines. Potser m’haurien renyat una mica. Ja ho van fer quan per calçar-me vaig posar el peu on no tocava. Va ser en el primer restaurant on vam anar a sopar. Cada dia s’aprenen coses noves. Has de seguir la cua, amb ordre, sense esverar-se, amb calma, sense desviar-se del camí. Els japonesos no saben esquivar. Gavardines de colors càlids, tons de beixos, verds, marronosos fent cua. Volia posar-me una mascareta, tenia els llavis tallats i una pansa. Em sentia incòmoda sense mascareta. Quan es noten malalts se la posen. Trobo a faltar les boles d’arròs amb mongeta negra a dins. Boníssimes. Era el meu esmorzar, que cada dia comprava, fent cua, als combinis. També m’agraden els esmorzars japonesos amb el salmó cru i l’arròs i la verdureta i la sopeta de miso. Soc incapaç de menjar salmó cru a Ripoll al menjador de casa meva, però a Kyoto és boníssim. Quan vam marxar de Kyoto, la mestressa de l’hotel, mentre li agraïa la seva hospitalitat amb un arigato (gràcies), em va fer mitja abraçada sincera. Tots van quedar sorpresos. Al Japó no hi ha ni petons, ni abraçades. Hi ha somriures, hi ha amabilitat. Si ens veien perdudes, sempre hi havia algú que ens ajudava. Sovint, una noia amb gavardina. Me la tornaré a posar per recordar aquest país, encara per mi, enigmàtic. Vaig poder comprar taronges a un euro i mig la peça. Em va despatxar un home gran, un avi. Reia tot parlant de Catalunya, mentre la seva dona amb treballs podia aixecar les caixes de peix. La botiga tenia tants anys com ells. La gent gran, al Japó, ha de continuar treballant per subsistir, la pensió no arriba enlloc. El soroll i la contaminació lumínica de Tòquio. La bellesa indescriptible dels cirerers. Joc de contrastos. No pots deixar de contemplar la flor del cirerer. T’atrapa com una màgia. L’arbre et parla i se’t neguen els ulls. Tens el privilegi d’observar com les noies i nois, vestits amb quimonos, fan honor a l’esclat de la natura. Forasters com som, maldem per aprendre. Volem saber d’aquesta gent de somriure afable, amant del fons espiritual de les arts marcials, què en pensen del seu dolor i d’aquells dolors que van provocar pel seu afany de conquesta tot buscant un fals espai vital. El silenci es palpa en l’ordre reglamentat. No hi ha hagut penediment per part dels mandataris. Potser el poble calla perquè té vergonya dels actes dels seus capatassos i es refugia en el ventre de l’illa per no recordar el seu holocaust i perquè no se’n provoquin d’altres. No sé si el Japó té totes les ferides curades. No se’n vol parlar.

Tots els que podem gaudir d’un hotel càpsula per caprici hauríem de denunciar l’èxode humanitari que no arribarà mai a la terra promesa perquè n’han barrat els accessos: murs, rases...

El Japó