La mateixa aigua cristal·lina en què us banyareu ha arrossegat una nena algeriana de vuit mesos que es deia Lilia i a qui era impossible que els seus pares no estimessin com tu estimes els teus fills, si van perdre la vida per donar-li una oportunitat

Anem aixecant la veda dels tòpics d’estiu amb comptagotes i, a mesura que les nits es fan més curtes, van caient tots l’un rere l’altre. Primer són les finestres obertes amb la remor dels veïns que reguen i després vindran els gelats de mitja tarda, els vestits de fruites, les ungles pintades i les terrasses de nit. Però és curiós que l’eufòria continguda de la primavera costi tant de destapar. Com més se n’acosta el final, més lluny sembla l’horitzó de les vacances. En són tantes les ganes que ni esma per llegir, ni menjar, ni quedar, i menys amb aquesta calor insuportable, excusa perfecta per a tot. Un cop arribat l’estiu, resultarà que la meitat l’haurem perdut desitjant que el temps passi ràpid i imaginant de fer-nos professors. Ja ho sabem que les vacances són només una promesa, una hipòtesi que mai no acaba de complir-se del tot, però tampoc demanem massa: un desig d’amor, un poble i una barca, anhelava el poeta, i nosaltres fins i tot podríem renunciar a la barca. L’única condició és que s’aturin el temps, els horaris, els àpats i el mòbil. Que els ulls s’alcin per mirar lluny, que les orelles escoltin el que passa a prop i que el cervell pensi només en tot això que podem tocar, així de fàcil. M’esforço en creure que vindran dies que ens dedicarem en cos i ànima a la vida petita. De veritat que intento superar amb estoïcisme i serenor els últims espeternecs de l’actualitat abans de vacances, conscient que l’esgotament acaba amb la paciència i que la ràbia escurça la vida. Però com t’ho fas per no veure la misèria que t’envolta? Com? Si la deshumanització ens truca a la porta de casa. En una platja molt semblant a la que desitges compartir amb els teus fills hi ha embarrancat el cos trinxat d’un petit nadó. La mateixa aigua cristal·lina en què us banyareu ha arrossegat una nena algeriana de vuit mesos que es deia Lilia i a qui era impossible que els seus pares no estimessin com tu estimes els teus fills, si van perdre la vida per donar-li una oportunitat. En un parc de Ripoll, un home que no té on viure i dorm al carrer és entregat a la policia nacional, no pas amb ganes que li trobin sostre, sinó perquè sigui repatriat a l’altra banda del mar. L’Ajuntament retrata i escampa la imatge d’aquest pobre home com un avís per a navegants: aquí som racistes, aquí no tenim moral. Al Regne Unit, més a l’engròs: han fet salpar un vaixell presó per retenir i allunyar els immigrants il·legals i demandants d’asil que els arriben per mar. Tres casos aïllats i un únic missatge a gran escala: prefereixen que els faci la feina bruta el mar. Aquest mar on et banyaràs aviat.

La mateixa aigua cristal·lina en què us banyareu ha arrossegat una nena algeriana de vuit mesos que es deia Lilia i a qui era impossible que els seus pares no estimessin com tu estimes els teus fills, si van perdre la vida per donar-li una oportunitat

El mar on et banyes