Quan algú de casa té un pla divertit, en comptes de dir-li ‘Disfruta!’ deixa anar un ‘Vigila!’

Es lleva i ja comença a patir. Mentida: ja ha patit abans, de nit, quan s’ha despertat per fer un riu. Li ha costat adormir-se de seguida perquè s’ha imaginat que el lleuger mal que li fa l’ull no és conjuntivitis sinó un tumor que li rebentarà el globus ocular com si fos en una pel·lícula de Tarantino i –plaf!– es quedarà borni. Li ha costat, aclucar l’ull, després d’aquesta imatge. Els pensaments nocturns sempre són més tètrics i negatius que els diürns. Però el fet és que quan es lleva comença a patir de forma conscient. Amb voluntat. És el seu esport. Sempre va escopetejat. Però no és que vagi tard, és que preveu els contratemps que es pot trobar. Perquè pensa que si una cosa pot anar malament, anirà malament. El escenaris hipotètics que dibuixa poden anar des d’una retenció trivial a la C-17 fins a un atac terrorista, sense mitges tintes. Per això, si d’ell depengués, quan ha d’anar a l’aeroport sempre marxaria el dia abans, per si de cas. Quan algú de casa té un pla divertit, en comptes de dir-li “Disfruta!” deixa anar un “Vigila!”. Esquiar: perill. Sortir de nit: perill. Agafar el metro: perill. Barcelona, tota la ciutat sencera: perill. Països estrangers on no hi arribi Ryanair: perill. La prudència és la base de la supervivència, es diu. Si prohibissin invents diabòlics com els parcs d’atraccions, els karaokes i les motos s’estalviaria la meitat de maldecaps. Potser no riuríem tant però viuríem més tranquils. Quan el patidor té fills, la cosa ja surt de mare. La vida es converteix en un temps de descompte esperant la Gran Desgràcia. Al patidor li sembla del tot lògic: a algú li ha de tocar. Si els fills dels seus amics estan sans i són espavilats, la mala sort atacarà els seus. A mesura que creixen –inexplicablement, sense cap diagnòstic terrible– s’adona que els seus amics afortunats tampoc no s’han deslliurat de decepcions i problemes filials, i llavors canvia d’estratègia mental: ara pensa que com que els fills al final li han sortit bé, potser els tocarà una violació, un accident mortal o un tumor. Hi pensa sovint, en com encaixaria algun drama d’aquest calibre. Es recrea fabulant fins que li sobrevé una angoixa més urgent: un patiment li empeny l’altre. Però no només tem de forma irracional la mort dels qui estima. També hi ha el dolor físic, la indigència, el ridícul públic, la vergonya aliena i que Messi es retiri abans d’hora. A vegades mescla malsons i és Messi qui fa el ridícul i es queda sense feina. Això també el fa patir. Algú dirà que és ridícul, i que ha de ser cansat. Però és que si no pateix, ell no està tranquil.

Quan algú de casa té un pla divertit, en comptes de dir-li ‘Disfruta!’ deixa anar un ‘Vigila!’

El patidor