El gran partit, almenys fins ara, de la dreta espanyola viu de manera certament inquieta el seu primer procés de primàries. Aquest tipus de processos, que teòricament haurien de servir per dinamitzar les organitzacions, en realitat les tensionen i posen en evidència les seves febleses i limitacions.

El gran partit, almenys fins ara, de la dreta espanyola viu de manera certament inquieta el seu primer procés de primàries, de les quals haurà de sortir el nou president. Una pràctica nova en aquest partit, que fins ara havia funcionat amb les habituals designacions de successor que feien els líders sortints, tot ungint el seu relleu. Fins i tot en això sembla que Mariano Rajoy s’ha volgut distanciar del seu antecessor, tot i que ell mateix havia gaudit del privilegi de la unció. Aquest tipus de processos, que teòricament haurien de servir per dinamitzar les organitzacions, en realitat les tensionen i posen en evidència les seves febleses i limitacions. De fet, generalment els processos de relleu es produeixen després de fracassos polítics i electorals i, per tant, més que desitjos de renovació i de reeimpuls apareixen les frustracions acumulades, els comptes pendents i aquells odis d’especial intensitat, que com és habitual en la política no es tenen tant amb els rivals com amb els companys de partit. Situacions que haurien de servir de regeneració i de catarsi en realitat es converteixen en alineaments forçats de tothom amb aspiracions, esperant haver fet l’escapada bona seguint el candidat triomfador.

I certament al Partit Popular l’ha agafat a contrapeu i de manera inesperada la sortida del govern i el seu escapçament. Els enemics íntims que competeixen no ho fan a partir de propostes polítiques –això ja no es porta–, sinó en intents de simbolitzar que cadascú d’ells té una bonica història que explicar als afiliats i a la ciutadania, tot situant-se en el terreny de la mera representació i del que és emocional, tot i que per sotamà no renuncien a continuar la tan habitual política de les filtracions sobre corrupteles familiars o graus universitaris regalats, que semblen ser molt comuns en la darreres versions de la política a Espanya. Possiblement pot guanyar qualsevol dels tres grans candidats. No crec que ningú sàpiga quines són les seves diferències, més enllà de representar grups d’interessos polítics i no tan obertament confrontats. Ja s’ha comprovat moltes vegades com els processos de democràcia interna dels partits els carrega el diable. Probablement qui s’imposi continuarà la batalla que té el partit amb Ciudadanos, que ha decidit fa un temps disputar-li l’espai polític i el relat de la dreta espanyola, tot aprofundit la seva narrativa patriòtica. La sensació és que el nou president popular serà de transició, i tot i que en política no es pot donar cap sensació per definitiva probablement algú a cremar en la contesa electoral del 2020.

Resulta curiós en aquest procés de primàries com s’evidencien les febleses i misèries dels partits polítics. Accepta ara el PP que fins al 80% del cens molt inflat de 800.000 afiliats ni segueixen el partit ni estan al dia del pagament de quotes. Els partits de masses ja fa temps que van morir, suplerts només de tant en tant per moviments de més ampli espectre. Els partits només són maquinàries per anar a eleccions, recaptar ingressos per afrontar campanyes que s’han tornat molt cares i pols d’atracció d’aquells que veuen la política com la seva activitat professional, el seu modus vivendi. No es l’únic partit que li passa això, com tampoc que els seus afiliats ni tan sols es mobilitzin per votar el seu líder. El PP reconeix que, a dia d’avui, només s’ha registrat per fer-ho un escàs 7%. Una evidència més que els grups polítics han deixat de ser l’opinió pública organitzada al voltant de projectes engrescadors per esdevenir marques que llancen eslògans per aconseguir momentàniament el nostre suport a canvi de proporcionar-nos de manera efímera algun vincle emocional i un simulacre de democràcia participativa. La política ja només és performance i una inacabable campanya de comunicació.