El règim del 78
El panorama polític actual està polaritzat entre els detractors i els defensors del Règim del 78. No estic segur que la gent jove tingui clar què entenem els vells per aquest concepte; els deu sonar tan llunyà com a nosaltres, quan érem joves, ens sonava aquella abstracció literària de “la Generació del 27”. Els ho intentaré explicar.
No és fàcil fer una transició d’una dictadura militar, corrupta, centralista i repressora a un estat de dret, lliure i democràtic. Oimés quan el dictador, després de 36 anys de manipulació informativa i de control dels mitjans, havia aconseguit que mig Espanya li donés suport, convençuda que el règim franquista era una garantia d’ordre, de pau i de catolicisme i un blindatge davant possibles revoltes socialistes o atzagaiades separatistes. Les llargues cues per acomiadar Franco de cos present, aquells dies de novembre del 75, en donen fe.
Tanmateix, l’altre mig Espanya, que no s’havia deixat entabanar per la premsa del règim franquista, va sortir al carrer reclamant amnistia i llibertat, i a Catalunya, Estatut d’Autonomia. Comunistes i socialistes, sortint de la clandestinitat, hi van jugar un paper decisiu.
Polítics de dretes i d’esquerres; centralistes i partidaris de la sobirania dels pobles; jacobinistes i federalistes; sindicats (fins llavors, il·legals) i patronals: tots van fer un exercici de diàleg, negociació i pacte realment meritori, que recordem com els “pactes de la Moncloa”, i que van cristal·litzar en la Constitució de 1978. Ens semblava que teníem raons per estar políticament satisfets. Fins i tot molts socialistes es van fer monàrquics.
Ai las: la transició va ser terriblement decebedora. I és que un Estat, com explica molt bé Vicent Partal a Nou homenatge a Catalunya, és molt més que els polítics que ocupen les institucions: la maquinària administrativa està en mans d’uns funcionaris que tenen molt de pes, molta capacitat de decisió i que poden, de facto, bloquejar les reformes proposades. Recordeu aquella sèrie britànica, Sí, ministre? Doncs això.
En el cas espanyol, el que els il·lusionats ciutadans de l’època no podíem saber és que l’estructura de l’administració franquista, lluny de tota purga, va quedar intacta. El “Tribunal de Orden Público”, aparell repressor d’infaust record que es dedicava a detenir, interrogar i torturar les persones no afectes al règim, va esdevenir l’Audiència Nacional. Canvi de nom, però mateixos treballadors, mateix edifici, mateixos arxius, mateixos mètodes… i mateix objectiu: preservar la unitat d’Espanya. Es va dissoldre la brigada político-social però els membres més destacats no van ser processats, ni investigats, ni destituïts, ni enviats a l’atur. Van ser recompensats pels seus serveis (detencions il·legals i tortures durant la dictadura). Se’ls van donar càrrecs i salaris impressionants com a directors de seguretat de les companyies més grans d’Espanya, algunes de les quals el PP va privatitzar i repartir entre els seus companys de partit, a partir de 1996. Qui més informació deu tenir, de tot això, es diu José Manuel Villarejo, comissari avui entre reixes.
Vam confiar que els socialistes, que van arribar al poder l’any 1982, acabarien la feina començada amb la transició. Va ser una altra decepció. Acoquinats per l’intent de cop d’estat militar del febrer de 1981, van aigualir tot intent de descentralització política amb una llei, la LOAPA, que convertia les comunitats autònomes amb meres regions administratives; i qualsevol reivindicació que venia de Catalunya o d’Euskadi per completar la transferència de competències o evitar els greuges fiscals era resposta amb discursos que atiaven l’anticatalanisme o acusaven l’esquerra abertzale de complicitat amb el terrorisme. El vicepresident del govern, Alfonso Guerra, estava més content que un nen amb sabates noves en veure que tenia la Guàrdia Civil a les seves ordres. De tot allò que reivindicaven quan eren a l’oposició, “lliure autodeterminació dels pobles de la península Ibèrica”, ja no se’n va cantar ni gall ni gallina.
Ara, qui va enterrar definitivament totes les esperances de pau i concòrdia que el règim del 78 havia desvetllat va ser José María Aznar, a partir de l’any 2000, cap de brot d’unes elits extractives, centralistes, autoritàries i corruptes fins al moll de l’os, que mereixen un capítol a part.